Transcripció
LA RONDALLA DE PERE PALLÀS
Hi havia un minyó bo, de família pobra,
que se dieva Antoni. Ell s'havia fet home i pensava al
cor d'ell de se casar amb una minyona que se dieva Rosina.
Rosineta, l'avisaven. Ell tant n'era enamorat d'aqueixa
minyona tanta bella, que ha fet una casa a mig del bosc,
on ell treballava tallant la llenya. Era una casa per
totos dos. I viviven en allí contents. I la gent los envidiava
i dieven: "Mira Antoni que és reseixit a se fer la
casa, que treballa, Rosineta que és sempre contenta, sempre
més bella..." A ell, d'això, d'aqueix diure, no n'importava,
ni a ell ni a Rosineta: anaven envant contents i bona
nit.
Si no que un bell dia és nada una criatura.
Era un home. A costat hi havia una dona mala, tanta envidiosa
que era una bruixa, però era enamorada d'Antoni. Però
Antoni, que teniva una minyona jove i bella, no se mirava
aquella bruixa vella i fea. Aqueixes eren coses de poguer
pensar? Alhora no li passava manco pel cap, a ell. Aqueixa
bruixa, al contrari, s'ha estotjat la ràbia, s'ha estotjat
lo veré...
Rosineta ha tengut un mal part. I d'aqueix
part és morta. Antoni s'és desesperat, ha plorat, però
quan s'és acostat al bressol i s'ha vist aqueixa criatura
així bella, se l'ha estrenyida al cor i li ha dit: “Ara
jo viuré per a tu”. Però aquella bruixa, que sempre havia
pensat de poguer ne fer lo marit d'ella, s'és tornada
a acostar. Antoni l'ha tornada a catxar, i li ha dit:
“I tu, pots pensar que jo, que teniva una muller que era
una flor, tengui de viure amb tu, que sés una bruixa?
Vés-te-te'n d'en casa mia!”
Alhora aqueixa bruixa ha pensat de se
vendicar.
Quan Antoni anava al treball, la criatura,
que se dieva Pere, dormiva al bressol. Antoni no s'allargava
assai de la caseta alhora per tallar la llenya, per fer
los sous treballs, i cn cada momento era a costat del
bressol del fill, sigui per cosa hi teniva de dar-li la
llet, sigui per cosa voliva ésser segur que estiguessi
bé. Però un dia, quan Antoni s'és allargat, aqueixa bruixa
és anada, s'és posada al bressol del minyó i, fent un
mal que ella sabiva fer, li ha despagat la llumera de
la intel•ligència.
Aquell minyó quan veieva el pare, també
que fossi petit de poca mesos, quan veieva el pare era
una festa. Però, després del mal que li ha fet la bruixa,
escomençava que veieva el pare i no sentiva més arrés.
Antoni plorava, se desesperava: "Ma cosa li ha succeït?"
Un dia l'ha embolicat i l'ha portat on és un doctor. L'ha
fet veure i li ha dit: "Lo minyó no entén les coses
que té a costat." Aqueix home li amostrava colors
i coses i lo minyó no se despertava per arrés: estava
amb els ulls oberts i no enteneva, no sentiva ninguna
cosa, no coneixeva ninguna cosa. Antoni plorava, se feva
fort i anava envant.
Un dia ha entopat una dona pobra, pobra
pobra, vella. I era una bruixa bona aquella, una fada.
I li ha dit: “Fill meu, te veig trist. Per cosa sés així
trist?” I ell li ha dit: “Si vostè m'escolta... Jo tenc
una pena al cor: a mi m'és morta Rosineta...” I li ha
recontat de la muller. “Però m'és arrestat Pere... Pere
era bell, Pere, i per la poca edat que teniva, quan me
veieva era una festa. Ara no me veu, no me coneix més.
No veu més los colors, no veu més arrés...”
Alhora aqueixa dona li ha dit: “Fill
meu, si jo puc te venc en ajut”.
I tant ha pregat aqueixa dona i tant
ha fet, que n'és reseixida a allargar-li un poc aqueix
mal, a cercar de fer-li comprendre calqui cosa. Alhora
aqueix minyó pareixeva que quasi quasi volguessi comprendre,
però no compreneva, i anava a fato del pare. Lo pare primer
teniva un molendo i portava la llenya a les paneteres
—a aquelles que feven lo forn per coure lo pa de tots.
I donques aqueixa bruixa li ha fet morir també el molendo.
Alhora Antoni se carregava lo feix de la llenya al coll
i anava a el portar-lo a la panetera que teniva més a
costat. Lo fill, vengut granet, feva com feva el pare:
se carregava lo feix al coll i anava ell també a ajudar
el pare. Ecco!, ja caminava, ja coneixeva el
feix, ja alçava els braços fins a el carregar-lo, però
intel•ligència no n'hi havia.
Alhora aqueixa bruixa bona, aqueixa
fada, és tornada torna a la càrrega quan Pere era ja minyó.
S'ha amagat aquella que s'avisa la vertigueta del comando
a sota del vestit vell, i quan ha vist Pere li ha dit:
“Toca-la, pren-la a mans! —li ha dit—: Si tens un desig,
diu cosa tu volguerives”. I ell li ha dit: “Jo volgueriva
que el feix de llenya caminessi de sol”. I alhora ella
li ha dit: “Seu-te, tu. I mirem a veure si camina el feix
de la llenya”. Alhora ell s'és segut a damunt del feix
de la llenya, i el feix de la llenya ha caminat.
Ell, anant a portar aqueixa llenya on
és la panetera, passava a davant del palau del rei, i
un dia n'és eixida la jove principessa a la finestra amb
totes les dames i ha dit: “Mirau!, mirau! Un feix de llenya
que camina amb el minyó segut a damunt! —i totes rieven”.
I era succeït, però, que aquella bruixa mala, quan continuava
lo mal d'ella en aqueix minyó, li havia dit: “Si un dia,
a tu, te demanen com t'avises, tens de respondre Pere
Pallàs —Pere de palla, pel gran despreci d'aqueixa dona
mala”.
I així, passant endavant de la casa
del rei, li tiquirriava la fadrina: “Com t'avises? Com
t'avises?” I ell responeva: “Pere Pallàs”. Alhora totes
dieven “Mira Pere Pallàs! Mira que és passant Pere Pallàs!”.
S'és presentada torna aqueixa fada i li ha dit: «Té aqueixa
rosa. Quan la principessa riu, tu te la poses a la mà,
la bufes i l'envies verso ella, verso la casa de la reina,
i li dius: “Que te puguis trobar prenyada de mi!”»
Aqueixa rosa és anada a colpir pròpio la principessa,
i d'aquell momento la principessa s'és sentida mal. Han
avisat doctors, astròlegs, han avisat tanta gent, i han
comprès després de tant que la principessa aguardava un
fill.
Han furrogat tot el palau reial per
veure qui podiva ésser aqueix. Però ella dieva: “Ningú,
on és mi no hi ha vengut ningú”. I el rei responeva: “Ma
solament la Madona ha fet un fill per miracle de l'Espírit
Sant. Però tu no! En aquí calqui u hi ha vengut”. I ella
dieva de no.
Fet està que naix aqueixa criatura,
que era una cosa mcravillosa. I alhora, aqueix minyó,
ja que ha tengut un certa edat, demanava qui era el parc.
Alhora el demanava amb tanta insistència que cl rei, lo
iaio de la criatura, s'és posat en pensament i ha dit:
"I com fem a li diure qui és lo parc?" I alhora
ha enviat los fidels d'ell en giro per tot cl país que
passessin a davant de la casa del rei, que el minyó teniva
de reconèixer qui era el pare d'ell, per cosa ell dieva:
"Si passa, si cl veig, jo lo coneix qui és”.
Alhora són passats tots aqueixos personatges,
posats bé, tots bells sistemats. Lo minyó se'ls mirava
i no n'hi importava arrés. És passat Pere Pallàs segut
al feix de la llenya i el minyó ha tiquirriat: “Eccolo
lo babo meu!, lo babo meu!”
Alhora és davallat lo rei, són davallats tots los patges,
l'han pres i l'han portat a la cort, l'han vestit bé,
i alhora la principessa també ha dit: “Sí, jo só enamorada
d'aqueix”. Se són casats i són vivits contents al castell
del rei.
I aqueixa rondalla és una cosa que feva
somiar, que mos divertiva massa, que divertiva sempre
a mon germà assai. És un poc espenyida aquella paraula
"Que te trobis prenyada de mi!", diem així,
però hi dóna gràcia. Mon germà, que era un minyó difícil,
si una persona li agradava, dava el cor i l'ànima, però
si no la veieva graciosa, alhora tirava rect. Quan tornava
en casa dieva: "O ba'! Jo estava caminant i la Tal
m'ha avisat. Jo teniva pressa, però s'és fermada a parlar
amb mi!" Podiva ésser una xia, una parenta, o també
una minyona, una coneixenta, que magari no era tanta simpàtica.
I el babo, per riure, li dieva: "Tu tira-li la flastomia
de Pere Pallàs!, i t'encamines". O també esquerçant
li dieva: "I tu no hi podives tirar-li la flastomia
de Pere Pallàs?"
|
