Transcripció
LOS COLORS DE CASA
Lo primer dia de l'any la iaia se n'aixecava,
enceneva el foc amb el garbó i preniva una cafitera
—que no era feta com les d'ara: era de ferro esmaltat
i no teniva filtro—. La casa era ja prompta pel Nadal.
Se n'aixecava i enceneva aqueix bell foc, acolliva la
braja al brager per calentar la casa endemés del foc,
i lego preniva aqueixa cafitera gran de ferro
esmaltat, n'om-pliva d'aigua i la posava al foc. I dieva:
"Ara vénen los costalers" —costalers o veïns,
s'avisaven—. Podiva ésser un costaler, podiva ésser un
veí a mos dar la bonaüra. I aquellos veniven, arribaven
i saludaven a la iaia, que se dieva Maria: qui "Mari'!",
qui "xa Mari'!" I la iaia els hi dieva: "Entrau,
entrau!"
La cuina nostra era gran: lo iaio havia
tengut la gràcia de fer una cuina gran, on hi era lo forn,
hi era lo “fornel·lo” per poguer cuinar, coure les coses...
Hi havia sempre dues meses en aqueixa cuina. A una porgaven
lo forment, se feva la farina a damunt d'aquella mesa.
Ja que se moleva, era tot amesclat: farina, segó, sèmula,
pollina. Alhora amb los sedassos i la passadora se feva
un sistema a damunt d'aqueixa passadora: caieva a sota
la farina i se recolliva amb la canistra, i després hi
era la sèmula de ne treure del segó, que s'avisava lo
gros. I així fent un sistema de canistra, ne veniva en
sumo lo segó, se'n traieva, se'n traieva, se'n traieva,
i en fondo hi arrestava aqueix gros. Aqueix se cuinava,
se feva com una semoleta: era una cosa preciosa, era lo
tenall pròpio, era la part que després naixeva. La mama
ha fet gran així Carmela després que ne l'ha treta de
la tita d'ella. Quan lo babo ne davallava la llet de les
canades, ja hi era lo pitjo així alt a damunt, i la mama
ne preniva un poc amb un cutxaró i a Carmela —que li agradava
assai— l'hi posava a coure i l'hi cuinava amb aquest gros.
L'hi cuinava a dintre d'una olleta. Carmela ne menjava
tant...! Per això és creixida així com és creixida. La
mama no ha tengut problemes per creixir els fills. Així
totes les mares com ella mos ha creixit!
I per diure, arribaven los costalers
i alhora la iaia buidava el cafè: "Seieu-vos, seieu-vos,
seieu-vos!" A damunt d'aqueixes meses, posava una
tovalla... (Jo un dia he dit a ma filla: "Jo los
colors d'alhora no els trob...") La iaia teniva dues
tovalles rústigues teixides als telers que teixiven als
països1 que eren deixades pròpio per les festes.
Alhora a damunt hi posava ampolles amb vi blanc, vi negre...
Févem lo moscatell, lo raïm moscatell, févem lo moscat...
Lego févem les casquetes, los pabassinos, tots dolços
fets en casa. Posava la nou... Févem la prunalda...
Alhora aqueixa prunalda la feven a la
lleixiu2: quan la lleixiu estava per bullir,
se hi posava a dintre lo cove amb aqueixa prunalda, una
entrada i una eixida, i lego s'esteneva als canyissos.
I aqueixa cosa diventava una bontat, una cosa pròpio preciada,
una cosa impossible! En tanto el temps hi era en campanya.
No tenívem mai pressa, no érem mai nerviosos, la metla
hi era... Alhora cosa feva la iaia? Esquitxava un poc
de metla i la netejava, ne traieva l'escorja amb l'aigua
calenta i n'eixiva blanca blanca. Lego a la pruna hi feva
un entaco, ne traieva lo pinyol i hi posava la metla i
l'entrava al forn, i la deixava aquell tanto que creieva
ella. Ne feva tanta còrbules! A Nadal posava aqueixa cosa
a damunt de la mesa. La pansa... Lego penjàvem la pera...
traieva la pera de penjar, la posava a damunt de la mesa...
a plats, a corbuletes.
Però lo que hi dava un color bell, que
jo cerc i no trob, lo que hi dava l'últim toc era que
penjada també estotjaven la magrana, i posava aqueixa
magrana a damunt de la mesa: aquell vermell, aquell color...
eren colors que jo sempre els desig de els veure, però
no els trob mai... La magrana se colliva quan era bella
vermella: se tallava amb tot el rampó i se penjava. Se
colliva en campanya primer de s'obrir, quan se veieva
complida, primer de Tots los Sants. També lo raïm se feva
així: se tallava amb tot el sarment i se penjava. I se
reseixiva a estotjar-lo per Nadal. I era aquella la cosa
bella... era bell...
Qualsíasi casa vagi, qualsíasi cosa
vegi, los colors d'alhora són perduts, no els trobem més.
No hi és més aquella pansa, no hi és més la prunalda...
--------------------------------------------------------------------------------
1 La dona algueresa no ha
mai teixit, però a poca passos, a Villanova, a Ittiri,
en cada lloc de la Sardenya s'és teixit.
2 La lleixiu se feva d'aigua
amesclada amb cendra de garbó i amb una herba groga que
hi dava el color. Després que se curava que no hi fossi
cendra a mig de l'aigua, aqueixa teniva de diventar límpida
límpida, clara clara, i se hi posava aqueixa herba a mig,
que hi dava un color marró.
|
