Transcripció
LES DUES PERES I EL CARRETONER
Aqueixa era la pera santamaria. Aqueixa
pera era una pera que en aquí a l'Alguer no coneixeva
ningú, per cosa no n'hi havia. Agafa lo duenyo, Piretti,
i fa venir deu arbres d'aqueixa pera santamaria, i a mi
lo dia que són arribats m'ha dit: “Pi', queste dieci
piante —i com eren embalades—, queste dieci piante
te le metti dentro la tettoia1, te les
poses a la tetoia, te les poses, i me les plantes diumenge
—no és ell que miressi que era dia de festa, lo diu¬menge:
jo dic que si era estat lo dia de Pasqua aquell home me
fóra obligat el mateix—.” “I ne tens d'ésser gelós, per
cosa no té de veure arrés ningú —m'ha dit—“. “Si calqui
u te demana de hi donar-li estícols per inserir, dóna
totes les altres qualitats que hi són, però no donguis
aqueixa —m'ha dit—, no donguis, per cosa a l'Alguer no
n'hi ha altra”.
I jo, porc infame!, com teniva de fer?
Alhora hi havia un cunyat meu treballant en aquí, hi havia,
casat amb la germana de ma muller, que era la bonànima
de Josep Saiu, i li he dit: “Juse, tu me tens de fer un
plaier —li he dit.” “Si és cosa de te fer...” “Aqueix
home vol a hi posar-li d'aqueixos plantons de pera, diumenge”.
Aquell m'ha mirat, m'ha: “Ih! —m'ha dit—. Si vol a els
hi posar-lis-hi, lis hi posem —no ha fet ninguna com se
diu, l'obscuredo, no ha fet”.
Lo diumenge al maití és vengut, havem
fet lo bocí de la cora, havem fet, sem muntats en aquí,
i en dos viatges ne'ls havem davallats a dabaix, que eren
amb el pa de la terra, i posat havem aqueixos deu plantons.
D'aqueixos deu plantons, dos han portat dues peres: una
u i una l'altro, per cosa eren plantons inserits ja. Mosaltros
aqueixa qualitat no la coneixévem, com a pera algueresa,
diem així, no la coneixévem: era una pera nova per mosaltros.
I portat han aqueixes dues peres. Jo ja que he vist que
havien florit i havien ja triat, un dia li he dit al duenyo:
“Senyor Francé, no sap una cosa?” “E cosa”.
“Aquellos plantons de pera santamaria —li he dit—, tenen
dues peres”. “Dawero?” “Sí, senyor”. “Aió,
andiamo a vederle”.
Me'n fa davallar de la casa, me'n fa
davallar, per mirar aqueixes dues peres —que amb tot eren
com dos ciurons, eren: a pena a pena havien perdut la
flor i havien triat—, content com una Pasqua! No hi havia
dia que venguessi en campanya aqueix home, que no aniguessi
a mirar aquelles ducs peres! Tanta era la il·lusió que
teniva! I jo dieva: "Malaït l'hora, el “momento”
que li he dit!"
Lego, temps de coure aqueixes dues peres,
jo en aquí teniva el carretoner, que era un home gran.
Teniva el cavall i una ramburana plena d'aigua posada
a damunt del carro: ell obriva l'aixeta al plantó i desbuidava
aqueixa tamburana d'aigua per amarar los plantons que
hi eren posats a mig de l'olivar. Aquellos los havíem
posat per cercar d'endreçar les tires, per cosa en aquí
a aviso meu que han plantat a de nit, com los dits de
les mans!
I alhora per cercar de combinar les
tires i comprats aqueixos plantons (n'hi ha calqui tres-cents,
de platons, comprars de l’Ente Sardo i trets
de Maria Pia), los havíem plantats en aquí a Santa Anna:
hi havíem fet un fos, un metro per un metro, omplit de
terra... Ja hi era la bonànima de xu Emilio Matzoqueri,
ja hi era, que la primera volta m'ha dit: “Així se sembra
el pistatxo...” “I cosa tenc de fer, xu Emi', si vol així?”
Lo duenyo m'ha dit quan jo li he dit: “Però, senyor Francé,
mosaltros ja que posem aquest plantó a dintre d'un xacó
que hi havem fet d'un metro, que l'omplim de terra i calzem
a pena a pena aqueix pa de la raguina, o mantén lo sol
del mes de juny —li he dit—, o aqueixos plantons en aquí
morin tots, morin.
“I contadini di Algbero —m'ha
dit—, ve la dovete togliere dalla testa, ve la dovete
togliere, dovete lavorare come dice il proprietario”.
“Sí, senyor: il contadino di Algbero lavora come dice
il proprietario —li he dit—, però recordi-se'n que
ansis que entendre... —perquè m'ha dit: "Le radici
del piantone devono sentire il suono della campana".
“No, senyor: entenen lo sol del mes de juny, del mes de
juliol i del mes d'agost també! —li he dit”.
Oh, i per diure, amb aqueix compte d'aqueixes
dues peres, ve lo dia, ve, que aqueixes dues peres són
cuites. Jo cada dissabte, després menjat, me teniva de
seure en bicicletta, davallar a l'Alguer i retirar
la paga dels hòmens que teniva treballant. Anava en allà,
hi portava la llista i li dieva: "Mi', tal home ha
treballat tanta jornades, a tant fa tant; tal home ha
treballat tanta jornades, a tant fa tant". Si teniva
dona, lo mateix; si teniva bou llaurant, la mateixa cosa;
si teniva hòmens netejant, era altro tant. Arretirava
tot jo, arretirava.
Si no que lo dia, ja que só arribat,
he fet: “Senyor Francé—li he dit—, aquelles dues
pe¬res són cuites. Cosa vol? Que ne lis hi tiri i lis
hi porri, o veniu vosaltros?” “No, no, lasciale stare!
—m'ha dit—.” “Questa sera veniamo noi e ce le mangiamo
in campagna”.
Com que fossin tengut de menjar dos
“nuedos2”! I en tot
eren dues peres, eren. I ja que veniva ell, la muller,
la cunyada i el germà, eren ja en quatre. Qui les teniva
de menjar-les, aqueixes dues peres? “No, no, questa
sera veniamo in campagna e ce le man¬giamo in campagna”.
I jo he fet: “Ja feu bé...!”
Bé, munt en casa, munt, i só davallat
rect a dabaix, que hi teniva la gent treballant, hi teniva.
Arrib en aquellos arbres, arrib, i no veig més les dues
peres! Si havia tengut, si havia trobat de me fer un fos,
me'l fóra fet arrajat. "Txess!, i com se fa?"
Alhora, primer de tots aganx a Gianni, a mon nebot; després
aganx a xu Joan la Xonca, que el teniva treballant
en aquí, i li he fet: “Diu-me una cosa —li he dit a Gianni—:
tu acostat a costat d'aquellos arbres de peres, d'aquelles
dues peres, te sés?” I m'ha dit: “No babai Pi' —era criatura,
era”. “No, babai Pi' —m'ha dit”. “Porc món! —he fet”.
“I a ningú haveu vist?” “Mi', que ja li diu xu Joan”.
“I cosa me té de diure xu Joan?”
Alhora corr on és xu Joan, xu Joan la
Xonca, i faç: “Xu Joan —li he fet—, digui-me una
cosa —li he dit—: qui és davallat a dabaix avui?” “Per
cosa? —m'ha dit”. “Per cosa hi manquen aquelles dues peres”.
I m'ha dit: “Mira que no te ne les hagi preses Josep,
lo carreroner. Per cosa a migdia és volgut davallar a
dabaix que teniva d'acollir la poma d'en terra per donar
al cavall, i si com li he dit que tu tenives los porcs
per donar la poma, m'ha dit que el cavall també era del
duenyo”.
Jo vaig en allà, i ja era ver: la poma
de l'arbre de costat mancava. I he pensat: "Quan
se n'ha acollit la poma, se n'ha acollit també la pera!"
M'acost a costat d'aqueix home, per cosa era un home gran,
era (teniva dos fills guàrdies municipals, teniva, xu
Josep Esfrondateulades). M'acost a costat d'aqueix
home i li he fet: “Xu Josep, miri si ha fet l'esballo
—li he dit— de prendre aquelles ducs peres. Faci el plaier
—li he fet—: dongui-me-les, que jo vaig en allà i les
hi pos en terra i li dic magari que ne són caigudes”.
“Vés! Minyó...! I vols que jo me fossi
atrevit, me fossi, a te tocar la pera! No sé com...!”
Mama mia estimada! Jo he baixat els
codos (era un home gran, de front a mi). Jo he baixat
els codos, he baixat, i he fet: "Madona santíssima!
I com faç amb aqueixes dues peres, ara?"
Me'n munt en casa, me'n munt, pròpio
desesperat. I ell era amarant enrere de la casa, era,
que hi havia una “estrixa” de terra, hi havia. Jo hi havia
posat plantons de préssec, hi havia posat; i alhora los
havia tots descalçats i hi tirava l'aigua, hi tirava,
i ell anava i desbuidava la tamburana de l'aigua en aqueixos
plantons.
Ne ve lo duenyo, ne ve. Teniva una cinc-cents,
teniva, familiar, alhora (la sobreestructura de la màquina
era de taula, com una espècie de jardineta). Ne munta
en aquí, ferma a la plaça de la casa, ferma. Jo, com és
just que Déu és al cel, no sabiva si anar envant o anar
enrere. No m'aguantaven més les anques, no m'aguantaven!
A quan me fa: “Pino!” “Senyor, senyor Francé”.
“Vieni un po' qua”. I m'acost tremola tremola.
Arrib a costat: “Bona sera, senyor Francé”. “Buona
sera. Aió, andiamo giti, andiamo a prendere quelle due
pere”.
Me posa la mà a l'espatla. He tengut
lo coratge de fer cinc o sis metros, no de més. Després
me só fermat, me só, i li he dit: “Escolti, senyor Francé:
aquelles dues peres... —jo li he dit— no hi són més...
Mama mia estimada. Tra!, que
era un home que no entrava a la porta, no entrava. Mai
fossi dit! Les venes del coll se li són fetes així, se
li són fetes. “Qui in Algbero non bisogna mettere
nien te! Male-detto chi fa questo, chi fa quell'altro...
pum, pam!”
Però li he fet: “Senyor, hi eren finsamenta
aqueix maití, senyor Francé, hi eren. “Ma
possibile... pum!”
Basta! He fet una com se diu jo: no
compreneva més arrés, no compreneva. A l'últim, pròpio
d'instint, mi', pròpio de mala com se diu, li he fet:
“Faci cl plaier —li he dit—: avisi-se lo carretoner, avisi-se.
“E perché”. “I provi a se l'avisar-lo —li he
dit”. “Juse! —se dieva Josep, se dieva”. Juse! —la veu
se siguerà entesa forsis a dabaix a la Passejada, se siguerà”.
“Juse!” “Senyor!” “Vine en aquí!”
Aqueix deixa el cavall en allà, deixa,
i parteix. Jo pas de dins de la casa, pas, arrib en allà,
xac la mà sota el cove del carro3,
prenc la jaqueta... i les dues peres hi havia a dins de
la màniga de la jaqueta! Era lligada la màniga de la jaqueta
i les dues peres a dintre. I ne port la jaqueta i tot,
ne port, on era el duenyo, i he fet: “Mi', a les veu on
són les dues peres?” “Vai, prendi il carro! —m'ha
dit”.
Vaig en allà, prenc lo carro, prenc,
ne'l port en aquí a la plaça de la casa; lo duenyo ha
agafat aquell home, l'ha posat a damunt del carro i ha
fet: “Non farti piu vedere a Sant'Anna —li ha
dit”. “Quando c'è qualche cosa da fare prendiamo un
carro a paga —m'ha dit—; lui non ci viene più”.
No ha fet més passar-lo en aquí! Després
d'un parell d'anys se n'és anat, se n'és (era ja home
gran), però en aquí no ha fet més passar-lo.
Quan se n'estava anant amb el carro dieva “Lo dic a mos
fills, lo dic, que te faç denunciar, te faç! Mataresu!”
“Vattene via! —A tiquírrius
ne l'ha portat finsamenta a dabaix, ne l'ha portat—. Vattene
via”. “A el veu —he fet— la pera on era anada...?”
No mos agradava, la veritat, ni a mi
ni a ma muller. Però per fer-la jo aqueixa figura...!
Si li he dit: “Si l'ha presa vostè, dongui-me-la. Jo la
pos en allà torna, en terra. Faç veure que n'és caiguda.
De pera, n'hi donc altra, n'hi donc —que n'hi havia altra
qualitat, n'hi havia”.
Com feva quan veniva per exemple el
temps de la pruna, quan m'és capitat de collir dos o tres
quilons de pruna: "Té, porti-se'n en casa”. Anava
aqueix carretoner on és l'altro home que el duenyo teniva
en una altra campanya, a Nieddu: “Pino m'ha donat una
cistella de pruna... Pino m'ha donat un cove de pruna...”
Un dia acapita que m'envien en allà,
m'envien, per fer un poc d'inseridures, a un vivaio
de metles que hi havia. I el factor que era en allà —que
després era un home gran: la bonànima de xu Josep Rafel
Coronzu, que és mort que teniva calqui noranta-cinc anys,
teniva—, m'ha dit: “Diu-me una cosa, Pi' —m'ha dit—: pruna
assai tens a Santa Anna?”
Jo me só girat i l'he comprès lego però,
l'he comprès. Jo me só girat i li he dit: “Xu Josep Rafel
—he fet—, pruna...?, eh..., són plantons que són venint
a pena a pena. No el sap —li he dit—: qui ne té vuit,
deu quilons, quinze quilons... Amb el temps..., natural,
la pruna és una cosa que carrega, mi' si és una cosa que
carrega!” “I com aquest mataresu de carretoner m'ha dit
que li has donat una cistella de pruna?” I alhora li he
dit la veritat: «No senyor —li he dit—: ell era amarant
en allà, l'he vist que pareixeva un home prenyat, pareixeva,
i alhora li he dit: "Dongui-me un mocador —li he
dit—, dongui-me, que li acull dues prunes." Li havaré
donat, no sep, dos, tres quilons de pruna, li havaré donat.
Què vol que hi estigui a dins d'un mocador?» I ell m'ha
dit: “Brut mataresu! A no te figuis, aquell és
un delinqüent d'home!” “Eh! —he fet—, per s'acollir dues
prunes...! Si també se les fossi acollides... però no
que lis hi hagi donades jo. Si també se l'ha acollida,
jo no puc ésser sempre atacat a enrere d'ell. Jo só fent
u de treball i ell n'està fent un altro, n'està fent,
no puc estar en allà mirant el que fa i el que no fa”.
--------------------------------------------------------------------------------
1 La tetoia és una casa tapada
en alt i oberta a sota on se poden posar los “vitel•los”,
los conills, los cavalls; hi pot ésser també lo paller.
Al contrari, lo cuïli és una casa de pastor on hi ha ovelles,
i també cabres.
2 Dos bous petits.
3 Alhora, me n'arrecord, los
carretoners a sota del carro teniven lo cove, teniven:
se hi posaven la jaqueta, se hi posaven lo pa...
|
