Transcripció
QUAN JO ERA MINYONA...
Mosaltros havem vivit sempre en campanya.
La campanya nostra era la casa nostra. Era una casa dignitosa;
no era rica, però tenívem lo que era necessitós: hi eren
les gallines, hi eren los conills, hi eren los porquedos...
I lego lo babo era un caçador. Ma diem així, alhora caçava
lo babo, no per la passió de matar los animals, caçava
per portar a la família cal¬qui cosa endemés del que hi
era. Alhora los animals ja se trobaven. Lo babo eixiva
a cavall amb els cutxos bells que tenívem, i tanta voltes
portava també a mosaltros, a tots los fills, i dieva:
"Anem a caça?" Mosaltros, jo i ma germana, anàvem
a cavall, i anàvem a una tanca que ara és tot pastura,
hèctaros i hèctaros de terrer. Era tot bosc i mata de
murta, de modeiu, de quessa, i en allí hi eren
les perdius, les llebres, los columbatxos... hi havia
de tot i era fàcil caçar. Era com anar a els prendre del
galliner, diem així: una volta que s'era enmig d'aqueix
bosc, eixiven aqueixos animals mcravillosos, aqueixes
perdius belles, que quan se posaven en terra caminaven
ninant-se, pareixeven belles minyones, amb belles plomes
totes colorades... I donques lo babo era content: n'ompliva
la bèrtula1, i aqueixa bèrtula s'ompliva d'animals
que el babo matava. Si com alhora no hi era lo frigorifero,
tenívem lo pou: part de la caça la posàvem a dintre d'un
cove, se posava a dintre del cove, se faixava bé i se
posava d'una part, no a dintre de l'aigua, més en alt
de l'aigua, en el modo que estava al fresc i no se podriva.
I així ansis que marar los animals que hi eren en casa,
se deixaven engreixar, se deixaven creixir i se menjava
d'aquell altro.
Mosaltros tenívem també una casa a dins
de l'Alguer, on anar en cas d'una malaltia. Alhora hi
era la malària, hi voliva poc que una criatura o també
un genitor fossi colpit de calentures. Alhora la família
se transferiva a l'Alguer, i fins a que aqueixa persona
no estiguessi bé no se tornava torna en campanya. Sempre
veniva la malària al babo o a ma germana Benedetta; a
la mama no. La mama era arrestada sempre una dona que
no l'ha presa mai, diem així, o almanco la suportava en
terra: preniva la quina i continuava a treballar, continuava
a fer, a pensar a la casa, a cuinar... Lo babo al contrari
s'arrendiva i dieva: "Só morint, só morint!"
Ma germana —més gran de mi i que s'era feta ja una minyona
fadrineta i graciosa— se feva groga, lego blanca, i alhora
la mama dieva “Portem-la a l'Alguer, que així lo doctor
ve cada dia; portem-la a l'Alguer. I Carmela, naturalment,
també ve amb mosaltros.”
La iaia, que viviva amb mosaltros, feva
menester per poguer anar a fer l'espesa i per ajudar a
atendre lo malalt2. I la mama feva el compte
“Va bé, veniu vosaltros: tu, Benedetta, Carme-la, que
és petita, la mama, que mos dóna una mà, i Antonino arresta
a fores.” I Antonino, que era l'únic home i que era més
gran de mi, dieva “Mah!, i a mi me deixau sol?” Alhora
jo li dieva “Ja m'estic jo amb tu.” I així en campanya
sempre hi arrestàvem jo i mon germà.
Un dia, succeït és això, que el babo
és caigut malalt d'hivern, a un período que havien mort
lo porc. I doncs tenívem tanta saltitxa penjada, carn
salida, tanta coses... I tenívem a la terra plantada poma
de terra, que era ja prompta a collir, nova. Alhora mos
posàvem d'acòrdio amb mon germà: ell traieva la poma de
terra i jo la rentava (mah!, vuit anys jo i tretze ell);
des¬prés prenívem la saltitxa, l'afitàvem, la fregívem...
Lo babo ha fet una malaltia un poc llongueta: és estat
quasi un mes a l'Alguer. La mama no veniva, era preocupada,
i quan són tornats han dit: "Mah!, si mosaltros mos
bistantem un poc, vosaltros vos menjau tot el porc, tot
el salam, tota la saltitxa..." I no és que févem
l'olla: mosaltros sol d'això vivívem! Ne convidàvem també
als sardos que veniven a demanar ai¬gua.
Lo pou nostro d'aquella part era l'únic
pou on se podiva beure aigua bona; los altros eren tots
pous amb l'aigua salida o amb l'aigua plena de ferro.
Alhora les campanyes eren totes plenes de gent: parts
eren vinyaters algueresos, però assai endemés eren los
sardos —de Villanova, d'Ittiri, de Putifigari...—, que
veniven solament per la casa i que s'espostaven a treballar
a l'Alguer. I alhora l'aigua era necessitosa, i a ningú
se hi podiva negar. I davallaven tots a prendre l'aigua
on és mosaltros. Alhora jo i mon germà mos miràvem “I
si lis hi donem un bocí de pa i saltitxa?” I ell me dieva
“I donem-lis-hi.” Així que un bocinet en aquell, un bocí
en aquell altro, mosaltros havem un poc, diem així, posat
en vèndita la saltitxa. I quan és tornada la família mos
han dit: "I si mosaltros mos bistentem un poc, ni
manco l'assagem, la saltitxa."
Alhora davallaven los minyons que teniven
l'edat nostra. Si mos voliven comprendre, ellos teniven
de parlar en alguerès, i mosaltros en sardo. Per cosa,
una volta, quan és davallada una dona, als primers dies
que era venguda i a mi m'ha demanat si tenívem pedrusimula...
Pedrusimula...? Pedrusimula per mi era un nom d'un
home que se dieva Pere de nom i Simula de cognom. I jo
li he dit: "Ma no el coneix ni manco!" Aqueixa
dona se gira i veu que hi era lo junivert plantat a dabaix,
i me diu: "Aqueix!" Un home que se dieva Pere
Simula, en sardo era Pedru Simula. I així havem emparat:
ellos a parlar l'alguerès i mosaltros a parlar el sardo.
Jo i el babo tantes voltes anàvem a
cavall. Tenívem bestiam, tenívem dues campanyes, i alhora
jo quan el veieva que se posava a cavall per anar, m’hi
acostava (però petita, petita... quatre o cinc anys, tres
anys) i ell allongava la mà, allongava lo peu d'ell, ne'l
traieva de l'estafa i me dieva: "Posa el peu en aquí."
I lego feva un xiulet a la mama si era en giro per la
campanya: "Mira que só portant-me a Maria!"
Alhora lo babo passant passava per les campanyes i trobava
los servidors pastors, que eren tots dels vilatges. I
amb aqueixos parlava en sardo, i donques jo me só emparada
a comprendre el sardo, a parlar-lo, sempre anant a fato
del babo. "Me faç un giro —el babo li dieva—, Antoni',
me faç un giro. Só anant a mirar les vaques. Mira que
só portant-me a Maria!" I lo babo se fermava a parlar
amb cada u, per cosa era un home massa graciós el babo,
un home pròpio geniós, i cada u li voliva bé. I alhora
arraonava, parlava: "Com estau?", "Com
estau?" I jo he emparat així a comprendre el sardo
i a el parlar-lo també. I no me só trobada en dificultat
quan veniven los vinyaters sardos a prendre l'aigua.
Per exemple mosaltros tenívem una cosa
rara: havíem creixit amb mon germà i ma germana un anjo-ni.
Aqueix anjoni, lo babo lo teniva de matar-lo a la Pasqua,
però mosaltros mos érem tanta aficionats a aqueix animal
que no li havem permitit i alhora ell mos ha acontentat.
A aqueix animal havem mosaltros emparat a saltar i responeva
als comandos nostros. Posàvem una canya d'un revellí a
l'altro i diévem: "Salta!" I ell saltava. Quan
magari lo portàvem al camí —si hi era la mama a l'Alguer—
diévem: "Anem a els entopar-los." Eixívem de
la jaga i anàvem a els entopar-los amb aqueix animal a
fato de més d'un cutxo. Alhora mosaltros en tant que estiguéssim
a entendre lo trot del cavall, que arribessin ellos, que
els vegéssim, lo févem jugar-lo. Hi eren també persones
que se fermaven, los senyors per exemple que feven lo
mes de maig, que fermaven les carrosses per veure los
jocs que feva aqueix animal. I lego era com un cutxo:
quan los sardos davallaven a prendre l'aigua, ell se plantava
a mig de la caminera, amostrava los corros que eren diventats
grossos, grans, girats així, i aquella era amenaça gran.
Alhora qui era lo malcapitat t'avisava: "0 sa
mere! —en sardo—. Mira su masciu —masciu
l'avisaven—, mira che nos incorrat!" Mosaltros
corrívem a el prendre i... quanta minyons penjats a un
arbre i ell a sota! De més d'un cutxo era.
I així era una vida bella, jo la record
amb plaier...
--------------------------------------------------------------------------------------
1 La bèrtula era feta de furest
(era una cosa que se teixiva amb llana rústiga) i una
part era lli tort i una part era llana rústiga, i veniva
aqueixa cosa resistenta. Se posava a damunt de la sella
i l'home se hi seieva a damunt i aqueixes dues bosses
davallaven.
2 Als malalts se lis hi posaven
banys de vinagre, quan la calentura era alta: se banyava
un bocí de roba molla, se munyiva i se posava a la front
del malalt, per cosa així fent abaixava la calentura.
|
