Transcripció
LO BATIAR D'UN TEMPS
Una volta que s'era batiat o confirmat
una criatura, hi havia un gran respecte, una gran estima
d'aquella persona que se li era posat al braç aquella
criatura per poguer recivir los sacraments, i aquella
estima continuava per tota la vida.
Primer la criatura naixeva i se teniva
de batiar le¬go, per cosa si no, se teniva por que s'acostessi
a costat de la criatura lo dimoni. Era una superstició.
La pobra mare, si anava a fer l'espesa, a costat de la
criatura teniva de deixar una llàntia encesa i una icona1.
Aqueixa llàntia alhora no tots la podiven comprar-la,
per cosa costaven. I alhora se posava a una tassa o a
una xicareta un poc d'oli, un gra de sal grossa, se'n
tirava d'un eixugamà vell —que alhora era de cotó— un
filiatxo, s'apojava a damunt d'aquest gra de sal banyat
a l'oli, se preniva lo llumí i s'enceneva lo ble, que
xutxava l'oli i manteneva la llàntia encesa. O si no,
veneven a les botigues una cosa que avisaven les maniposes:
era una papallola, una papallola gran que s'avisava la
maniposa, per cosa teniva un poc les ales. Eren
fetes de suro i a mig hi teniva un bocí de llama amb un
forat; en aquest forat s'enfilava lo ble i aqueixa cosa
estava a damunt de l'oli nedant. L'oli era sempre poc
i per això a sota se hi posava un poc d'aigua, per poguer
sumar, per cosa si s'ompliva una tassa d'oli, per petita
que fossi, era una pèrdita. I així, tornada en casa, la
mare despagava la llàntia, estotjava la icona o la deixava
a sota del coixí si la criatura dormiva sempre al llir,
per cosa normalment no hi era el bressol i una criatura
dormiva al llit de la mare o també a dins de la còrbula,
si al llit de la mare no hi dormiva una altra criatura.
Després que podiva fer un poc de galetincs2
—per cosa era menester aguardar el momento per pogucr-les
fer-les—, aqueixa dona cercava la padrina, que ja de primer
li dieva: "Mira, tu me'l baties." Teniva d'ésser
sempre que per aqueixa persona ella hi tenguessi estima,
si no, no el dava, lo fill: la padrina era la segona mare.
"Tu me'l tens de batiar-lo. A penes que só prompta,
t'avís i me'l batiau."
S'anava a la iglésia i se batiava la
criatura. Lego se tornava en casa de la mare de la criatura
i aqueixa dona oferiva lo que havia pogut preparar. Alhora
era però la festa de les criatures. Cada padrina teniva
los fills d'ella. Alhora primer d'eixir d'en casa la mama
mia mos posava tots quatre en fila i dieva: "Mirau
que al batiar teniu de prendre solament la primera cosa
que passen i teniu de beure solament la primera tasseta
de rosoli que passen. Lego tot el resto que passen, teniu
de diure que no ne teniu gana, que vos dol la dent...
Pobres de vosaltros si preniu altro!" I això per
cosa? Per cosa, sense parlar, sense que la comare li havessi
dit arrés, ella sabiva que la comare amb sacrifici havia
preparat això i n'hi teniva d'avançar-li d'aqueixa cosa.
Si les criatures totes preniven, la cosa no sol no li
avançava, també no bastava. Alhora n'hi teniva d'avançar-li
un poc per dar a la sogra si no era poguda anar, una cunyada
que no era poguda anar, una coneixenta, en aquella del
palau que almanco dues galetines li fóra muntat. Però
si totes les criatures preniven, en aqueixa gent no n'hi
avançava. Era un acòrdiu secret, ningú el dieva: "Mira
que tos fills no prenguin!" Manco burlant! Eren elles,
les mares, que cercaven d'ajudar aqueixa dona perquè facessi
l'interès d'ella.
Jo me record que jo era un poc licarda...
Per primer passaven les galetines i jo m'arrabiava i dieva:
"Ah!, mira: pròpio les galetines tenen de passar
per primeres!", perquè era una cosa que en casa tenívem
sempre, perquè mosaltros pastàvem cada setmana (los ous
hi eren, que tenívem les gallines, la llet hi era, que
tenívem les vaques). Feven també los crocants3
i si magari aquellos no teniven la metla, la mama, sempre
que el sabiva i que ne teniva, dieva a la mare de la criatura:
"Jo te donc l’ametla." L'esporigava, la netejava
i l'hi dava ja prompta, i en cada crocant hi posaven l’ametla.
I així passaven aqueixos crocants i jo dieva: "Mama
mia!, pròpio aquell que m'agrada no el tenc de prendre!",
i alhora jo el preniva lo mateix. Alhora la mama me mirava
mal i me feva un engestro amb les dues mans, picant, que
voliva dir "Basta", però jo feva finta de no
veure. I així ajudaven a aqueixes pobres mares les dones,
les dones companyoncs que coneixeven, diem així, los secrets
de les famílies. Se posaven d'acòrdio i advertivcn los
petits: "Preniu una cosa i basta."
Però, si pensem que alhora les cases
eren petites i plenes de fills —qui ne teniva quatre,
qui ne teniva cinc, qui ne teniva sis— i que la gent estreta
se convidava sempre, u se teniva d'arranjar i diure: "Estrenyim-mos
si mos volem bé, estrenyim-mos i lo posto ve." Es
un ditxo alguerès: "Si mos volem bé, mos estrenyim
i lo posto ve."
--------------------------------------------------------------------------------
1 La icona és un paper de
cartró petit on hi ha dissenyat un sant, que pot ésser
també Nostra Senyora.
2 Eren bescuits que se feven
en casa amb oli, farina i súcura.
3 Fets amb la súcura i el
blanc de l'ou, batits, se posaven al forn i eixiva una
cosa pròpio crocanta i blanca.
|
