Transcripció
QUAN JO ERA MINYONA L'ALGUER...
Quan jo era petita,
petita era l'Alguer,
se dieva en cada casa.
Se pastava i se porgava
i ningú porta tancava:
se baixava sol la crica,
i si crica no n'hi havia
s'arrimbava una cadia.
Gent proba en bona fe
s'ajudava una amb
l'altra a un cas de
menester.
Quan jo era minyona l'Alguer era... hi
havia una vida pobra, diem així. Hi eren calqui família
noble i aquellos viviven bé. Lego hi havia famílies que
no eren nobles, no eren manco riques, però també viviven
bé. En aquella casa no mancava arrés del necessitós, com
era la casa nostra, per exemple. Lego també hi eren los
servidors, los vinyaters, los campanyolos, los mariners...
Era una vida de soferència la vida del pobre alguerès,
però era sempre content.
I. Los senyors i els servidors
Los senyors eren pocs i viviven quasi
tots a la plaça Cívica de l'Alguer, en palaus grans. Se
veu, se coneix que són palaus de nobles: són diversos
dels altros, per cosa l'Alguer és una construcció pobra
(és bella, però u no pot diure que és una construcció
rica). Ellos viviven tots en allí. Se diu que fossin també
bons, que al momento se poguessin també oferir, però...
Succeïva que pariva una dona (alhora se pariva sempre
en casa) i no hi era sempre la possibilitat de fer-li
un poc de brou1, però a una partera un poc
de brou era la cosa més necessitosa. I alhora calqui u
s'esfatxava, anaven amb una escudella en aqueixes cases
dels nobles, picaven i dieven: "La Tal ha
parit. Teniu un poc de brou de hi dar-li?" I alhora
aquella dona si era bona l'hi dava; si no, li dieva: "No,
avui no n'havem fet." I magari aquella persona enteneva
l'olor, per cosa lo brou perfumeja. I donques era així:
era un poc una soferència gran...
Podiva ésser un part fàcil a aqueixa
mare, que se veieva la criatura al braç i basta; podiva
ésser un part difícil, que el treball podiva ésser dos
dies, tres dies. La llevadora2 anava i tornava,
i si lo part no anava bé avisaven lo doctor. I succeïva
que los parts no eren tots fàcils: a voltes enteneven
que teniva de nàixer la criatura dies primer, i eren dies
de treballs de part. I quan no hi era lo tall cesareo,
quantes n'hi moriven per no haver pogut fer nàixer la
criatura!
Hi havia una família rica, senyora,
que s'avisaven Peretti. Eren cònsuls, eren generals, tanta
germans, eren persones a modo. Aqueixos se diuen que fossin
generosos i quan era Nadal, o lo primer dia de l'any,
segons quant la servitud era disposta, anaven a missa
amb tota la servitud, i en allí se dieven, acabada la
missa, "Bon any" i se daven la bonaüra de poguer
fer tanta anys ellos treballar i lo duenyo viure per poguer-los
tendre.
Hi eren altres famílies que viviven
en campanya, on hi eren les cases per poguer viure los
senyors. Hi viviva sol lo vinyater, que era lo servidor,
amb tota la família i era pagat sol ell, però tots hi
treballaven gratis, especialment quan veniva lo mes de
maig, que alhora tots los senyors anaven a passar aquell
mes en campanya. Alhora aqueixa família hi teniva de fer
la servidora: hi teniva de hi fer-li lo pa, hi teniva
de netejar la casa, hi teniva d'escombrar bé les places,
que no se hi vegessi una fulla... Però era pagat u sol,
lo cap de casa, i tota la família era en servici d'aqueixa
gent. Los senyors deixaven l'Alguer, la ciutat, per anar
a la casa de campanya, per cosa la casa era gran i també
bella; arribaven, se divertiven, reciviven...
La mama recontava sempre un conte d'una
vinyatera. En aqueixa vinyatera lo iaio i la iaia havien
badat una criatura; lego és venguda gran i la mama l'ha
confirmada. Aqueixa minyona era bella i la mare, veient
los senyors com vestiven les criatures, havia emparat
a vestir-la bé. Ella també desitjava una bella careta,
desitjava un bell bavaró, una bella capeta recamada, amb
la randa. Ella també havia desitjat aqueixes coses, i
fenc economia era reseixida a hi comprar-l'hi. Així, quan
la duenya reciviva, ella estava en allí per servir i la
criatura eixiva i jugava a mig dels altros minyons. I
un dia li han dit: "Escolta: quan hi sem mosaltros,
la criatura no la vistís més així." I li han impedit
de vestir bé la criatura, que resultava més bella de les
filles de la senyora. I alhora aquella mare, per cosa
teniva menester d'estar en aquella casa, del treball del
marit, no la vestiva bé: li posava un davantalutxo...
La mama sempre aqueix conte mos dieva.
Dieva: "La filla de comare Maria Antònia era així
bella..." Aqueixa minyona s'avisava Filiberta. Teniva
aquest nom en homatge del rei Filiberto de casa Savoia,
que lo pare d'ella, en guerra, fent el soldat, l'havia
coneixut. I així és nada aqueixa criatura i li ha posat
Filiberta. Ja lo nom lis hi dava fastidi, que era eixit
a fores del normal.
Lego hi havia qui viviva pròpio a l'Alguer,
en ciutat. Hi era lo campanyolo, lo campanyolo que serviva
els altros, que anava a treballar en les campanyes dels
altros: aquell no teniva altro que el marró3,
sol allò. Quan se casaven (lo veieva jo, per cosa de petita
he vist gent, coneixentes que se casaven), si el campanyolo
era sol, que anava a treballar en campanya dels altros,
podiven tendre una posento —amb la mobília, lo llit, un
guarda-roba, les cadires—, però podiva ésser sol aquella.
Si hi era una cuinera era ja una gràcia, però un posto
per posar un fornello per hi posar-hi a damunt una olla
ja se trobava sempre. I aquest marró lo posaven enrere
de la porta. Alhora mosaltros lo prenívem per paragó:
"No se casen encara per cosa no són prompts, per
cosa no tenen moneda a bastança." Alhora les grans
hi dieven: "Si se volen bé, se casen", per cosa
quan se teniva de casar lo pobre xapador (ecco,
l'avisaven lo xapador aqueix que xapava) posava lo marró
enrere de la porta, se n'eixiva vestit bé, anava, preniva
la muller i se casaven. Ara voleu tanta coses, no séu
mai contents...
II. Los mariners
Los mariners també eren gent alegre,
eren (bah!, també el campanyolo era gent alegre...). Però
l'hivern no treballaven, per cosa les barques eren a rem
i tanta joves mariners més d'una volta perdeven la vida.
Pròpio hi ha un punt a l'Alguer que se veu de la muralla,
on l'avisen les seques de les Viudes. En aquí
quan el temps era mal, la marina era talment alta que
se veieven les barques esprofundant-se. Los hòmens, los
parents, eren tots en allí en terra a davant: veieven
morint los mariners, ningú podiva fer arrés, per cosa
era una marina mala, perillosa, pròpio ningú... Si en
aquell momento hi era aquell tal vent i aquelles tals
ondes, aquella barca per força s'afondava, i no reseixiven
a un pas d'en terra a arribar en terra, per cosa portava
a fores. I així són morts tanta mariners, són morts. Se
veieva de la muralla. Jo no he vist mai, però enteneva
a diure: "Els havem vistos anant a fondo, morint..."
Per cosa no és que hi fossin com ara barques a motor,
que podiven dar socors; alhora era la força de l'home
i basta.
L'hivern anaven als molins de l'oli,
a treballar. L'oliva se moleva als molins i ellos treballaven
a l'oli, qui trobava treball, o si no, també al forn de
la calcina. Hi era un forn que coieva la calcina d'una
certa pedra; la posaven en aqueix forn i diventava calcina.
I si no... també a xapar la terra. I s'arranjaven d'aqueixa
manera per poguer assistir les famílies.
Però me recontava una dona que he coneixut
en aqueixos anys, que veniva a mos acollir l'oliva...
(L'acollívem també mosaltros, l'oliva, però tenívem menes¬ter
d'ajut, i alhora una dona ha dit si dividim. I jo he dit:
"Vostè com vol: vol que la paguin o...?" "No,
si fem a meitat: fem dos-cents litros d'oli, mos en dau
cent a mosaltros i cent a vosaltros.") I aqueixa
dona me recontava que lo marit era a fores, se n'anava
a fores de l'Alguer, a lluny, on no se podiva tornar amb
la barca a rem, no se podiva tornar ni manco a la setmana,
d'estiu, i se teniva de fer l'estajó de la pesca. Hi anava
però aquell que comprava la llagosta, lo peix bo: hi anava
aquell amb una barca gran, retirava lo peix, lo portava
i lo distribuïva (no sep on l'enviguessi: l'enviaven també
fores de la Itàlia, aqueix peix). Però cosa succeïva?
Que quan ellos anaven a fores a pescar, no és que deixaven
la família amb moneda, i alhora aqueix negociant lis hi
feva fatxa4 a les botigues i dieva: "Tu,
d'aqueixa botiga, te prens lo que te fa menester."
Alhora aqueixes pobres dones anaven a la botiga, preniven
la farina5, la minestra, lo sabó —que no teniva
mai de mancar a les cases per cosa los algueresos eren
gent neta i rentaven sempre—. No hi havia altro de comprar:
aqueixes eren les coses necessitoses. Si compraven calqui
bocí de formatjo, no el compraven de la botiga: los pastors
veneven sempre en casa formatjo i magari ne compraven
una peça i se la dividiven en dues, tres mares de família.
Però aqueixa dona dieva que aqueix negociant del peix
era talment avaro que afamava també les famílies, per
cosa no feva los comptes ben fets, i així que acabada
l'anyada de la pesca de la llagosta veniva l'hivern, lo
temps mal, i se trobaven sempre en deute. I ella li dieva:
"Jo no puc campar solament de pa i de farina; dóna-me
calqui cinquanta francs, calqui deu francs, lo que me
fa menester per poguer comprar una cosa fores d'això que
és necessitosa a una criatura: un pa rell de botes, un
parell de calcetes..."
Aqueixa dona no teniva la moneda per
se comprar lo garbó i al garbonaiu no li havia fet fatxa
lo negociant. És anada on és lo negociant i li ha dit:
"D'avui a demà m'arriba la criatura —teniva aqueix
ventre ben afinestrat—; té de venir la llevadora i emprar
aigua calenta. Jo tenc menester de garbó —li ha dit— i
tenc menester d'això, d'això i d'això, i me hi fa menester
tanta moneda." I aqueix home, lo negociant, li ha
dit que ell no li dava arrés, que a bastança teniva deute
a la botiga de la farina, de la minestra, del sabó, i
no hi podiva dar-li arrés.
Alhora ella és anada a la Capitaneria
del Port i ha dit al comandant del port “Me veu com só
jo? I mon marit és a l'Isola de Mal de Ventre.” I lo capità
del port li ha dit “Quant te hi fa menester?” “A mi me
hi fariva menester tant.” I alhora lo capità del port
li ha dit “Me n'ocupeig jo, que avís lego lo comerciant.”
I ha avisat lo comerciant i li ha dit “Tu assai endemés
de quant ha demanat ella li tens de dar, hi tens de dar-li,
t'obligueig a hi dar-li. I si no, jo te retic la llicència
que tens de prendre la cosa dels pescadors. Per cosa les
mullers dels pescadors arresten pobres en terra neta quan
se'n vanen los marits i tu fas a compte tou —li ha dit.”
I alhora li ha fer tendre una moneda
que a ella li pareixeva que no havessi mai coneixut6.
I així ha comprat lo garbó, ha comprat los eixugamans
i calqui cosa que feva menester per al petitutxo que naixeva.
Per cosa lo petitutxo a voltes era lo de quatre, lo de
cinc, i ja si havia fet calqui cosa per al primer, s'era
consumida amb tots los altros que eren venguts.
Ecco, així viviven, viviven
de pobretat: los marits treballaven, treballaven i posaven
la vida en perill. I després aqueixos comerciants —que
eren dos a l'Alguer, ma u era pròpio mal, pròpio no teniva
consideració— estrotzaven los mariners i arrestaven sem¬pre
pobres... Però en los momentos que s'univen —que podiva
ésser a la taverna o també per una ocasió com un matrimoni—,
cantaven, eren contents, feven com la marina: passaven
del mal al bo. Eren ellos, los mariners, los més contents
d'ésser en terra, d'haver deixat la marina, com diu la
poesia:
Quan el maestral escudi a la marina
tot una bava blanca és la costera:
lo Cap de Caça és tot una amargura,
Cala Viola aculli lo faixam;
a drinte al Port Comte és una seda,
un llençol blau teixit afil d'or.
Lo braç de l'home i lo de la marina
és una pena que en el cor pirina:
"Nostra Senyora mia de Port Salve,
al golf, al golf, feu-nos arribar!"
I quan el rem ferit ha aquell llençol,
del mariner finit és cada dol.
Ell ha portat en salvo barca i vida
i de demà escomença un altro
dia7 amb els petits fills i la muller.
III. La vida a l'Alguer
Era gent serena, però, amb tot això,
la gent. Basta que tenguessin lo pa, dues cebes... i feven
una cassola. L'avisaven alhora, la ceba, l'anguila d'hort.
Alhora l'anguila la podiva comprar-la lo senyor, diem
així, ma lo pobre no podiva comprar l'anguila. Alhora
amb ceba, un poc d'oli, dues culleres d'oli, i un poc
d'aigua feven una sopa saborida també; tallaven lo pa
i posaven amb el cutxaró aqueixa cosa. Les criatures menjaven,
ansis dieven que les que daven tita a la criatura augmentessi
la llet menjant d'aqueixa cassola. I anaven envant tranquil·los.
No teniven preteses. No hi eren los
capots, no hi eren. Les dones teniven un vestit fi —de
teleta s'avisava alhora—, i un xaló, una xerpa gran, que
lis hi arribava de les espatles a la cintura i amb aqueixa
cosa s'embolicaven i anaven. Eren totes amb trócolos i
sense calces, d'hivern; anaven a collir l'oliva en trócolos
i sense calces. Era una vida de soferència la vida del
pobre alguerès, però era sempre content.
En aquell temps les criatures eren totes
descalces, difícilment teniven botes al peu, siguessin
filles de xapadors, siguessin fills de mariners. Lo boneto
era una cosa rara. L'hivern alhora també feva fred i mentres
ara les criatures són totes encaputxades, totes amb el
cuguto, totes ben posades, alhora eren descalces, amb
els calçons curts curts, un bocí de jaqueta vella o un
jac pròpio fet a llana, tallat vell, que s'aganxaven estret
estret quan feva fred. I si teniven lo boneto era una
cosa rara. Calqui volta lis hi daven un premi los pares
i les mares, quan al cinema feven les còmiques. Alhora
aqueixes criatures, de set i vuit anys, nou anys, deu
anys, també quinze, diem així, demanaven d'anar a veure
les còmiques i alhora los acontentaven i lis hi dieven:
"Però posau-vos lo boneto al sic!"8
Per cosa si se deixaven lo boneto al cap, aquest boneto
veniva robat d'un altro més pobre d'ellos que no teniva
manco boneto. Alhora aquella part en baix del cinema on
anaven tota aqueixa gent s'avisava Boneto al sic.
I quan se veieva un minyó pobre, un poc birbant, que se
compreneva que no havia fet escoles, alhora se dieva:
"Aqueix és un minyó de boneto al sic."
Lo centre històric, a un dabaix, hi
podiva viure també dotze persones, deu persones, totes
les que hi eren: sistemaven los llits... No eren llits,
eren... los algueresos los avisaven moditzos. Hi daven
aqueix nom quan no era un llit bell: "Pareix un moditzo."
Era una cosa arranjada, amb un matalaf que magari era
ple de palla de forment d'Índia o de palla d'ordi, o si
no, de crino, que era ja una cosa que anava bé, per cosa
la llana era una cosa que costava massa, lo pobre no hi
arribava. Però eren sempre gent honesta, eren.
Alhora una família que teniva sis fills
era poc; arribaven a ne tendre vuit. Lego quan veniven
vells lo pare i la mare, una volta que aqueixa gent finiva
de treballar, un fill se'ls teniva de prendre —un fill
o una filla—, se teniva de prendre aqueixos dos vells.
Per cosa si no, on anaven? No foren pogut pagar la casa,
per cosa no treballaven i moneda no ne lis hi entrava,
i no hi eren alhora les pensions. Alhora un fill, lo més
coratjós, la nora més bona, o el gendre més comprensiu,
dieva: "Bé, portem-los en casa." Alhora succeïva
que en aquell dabaix, ansis que hi ésser solament pare
i mare i sis, set fills, hi eren també lo iaio i la iaia.
I si pel cas calqui u —o el marit o la muller— teniva
també una germana que era venguda gran i no s'era casada,
també aquella hi estava. Era un modo d'acceptar les coses...
i reseixiven a anar també d'acòrdio, a ésser tranquil·los.
D'hivern enceneven tots lo brager a
la vora de la porta. Tu veieves los carrers que eren un
encanto: en cada portelleta, en cada dabaix hi era a davant
aqueix brager que enceneva l'home així com anava a treballar
la terra. Quan era a fores9 trobava la llenya
i se la posava a dins de la bèrtula, i portava una bèrtula
de llenya i amb aquella llenya s'enceneva el foc. Lego
que davallava pròpio a braja, que no hi havia fum, se
n'entrava lo brager a dintre, se posaven tots en rodo
i recontaven les rondalles. Aquell era un momento d'intimitat,
de gràcia: ningú sabiva més que era pobre... Era un modo
de viure bell... Se feva a la tardeta, obscurigant lo
dia, per cosa feva nit en temps, i aquell poc de foc feva
coratge, feva companyia. I alhora també les del palau,
si a costat hi havia una altra família i sabiven que aquella
persona sabiva diure bé les rondalles, alhora en aquella
hora picaven: "A venim al rodo?" "Sí!"
Alhora lo rodo s'allargava de més i aqueix brager calentava
encara també aquella altra gent que magari no l'havia
encès o també, havent-lo encès, deixava la casa d'ella
i anava per escoltar la ron¬dalla o per diure cada u la
rondalla d'ell.
------------------------------------------------------------------------------------
1 Lo brou és un bocí de carn,
especialment de gallina, posada amb l'aigua a bullir.
2 La llevadora era aquella
que ajudava la partera, que ajudava a nàixer la criatura.
Alhora teniven un estudi, no gran com les d'ara, però
teniven un estudi.
3 Amb el marró, que té el mànic llong, se xapa la
terra.
4 Per “fatxa” vol diure que
feva lo garant, que presentava i garantiva a la botiga
client “Te pag jo”.
5 Lo pa se feva en casa i
pa no ne compraven.
6 Pot ésser lo rial. Alhora
hi era també lo sisè i el sou.
7 Variant:
una altra vida.
8 Al sic, a dintre de la camisa,
entre la pell i la camisa, en modo que si ne l'hi preniven,
ell veieva qui era, se n'abijava; però si era al cap,
u allongava i el preniva, i lego qui era?, no se trobava
més.
9 No se dieva en campanya,
se dieva a fores, per cosa hi eren les portes de la ciutat,
i qui no arribava en aquella certa hora arrestava tancat
a fores. Alhora u que teniva un bocí de terrer, que se
podiva avisar l'alboni, l'olivar, la vinya, la tanca,
alhora dieva: "Jo só anant a la tanca. Jo só anant
a l'alboni. Jo só anant a l'olivar." Però generalment
se dieva: "Jo só anant a fores." Sigueriva que
s'eixiva a fores de les portes de l'Alguer. |
