Transcription
LOS CACOS I EL BOÏNARJO
Una altra volta... —n'hi recont una altra,
dat que m'ha posat en voga, m'ha posat—. Era un altro
home que teniva treballant, reomplint una iscla, que se
dieva Josep Pitzulí.
N'havíem tret una tira d'arbres d'oliva
de l'olivar: la primera tira, la tira que era més a costat
al fruiter, on hi havia a pena a pena una escarpada. En
allà xapaven los hòmens i després hi passava un ju1
amb una ruspa d'aqueixes a mà: lo boïnarjo portava els
bous amb els rainaius a mans i jo teniva la ruspa i l'ompliva
de terra; entràvem a dins de l'iscla i desbuidàvem. Primer
de reomplir-la, l'havíem feta tota a cores: hi havíem
feta la cora central, posades les dues pedres per damunt
posar-li la cobertina (los minyons traieven pedra de dins
del traïnu del riu i jo assatiava aqueixa pedra). Però
endemés a fer la cora central n'hi havia una cada quinze
metros: un drenatjo era, en manera que l'aigua que embocava
el carrer se'n fossi anada a dins d'aqueixes cores.
Oh, cosa succeeix? Succeeix que, una
volta que era fet aqueix treball, hi era Pitzulí
que teniva los bous i los ha deixats en aquí a Santa Anna.
Aqueix home teniva los bous que estaven omplint l'iscla
i hi havia los arbres del caco. N'hi havia quatre alhora,
d'arbres de caco, ma grans però, no com aqueixos que hi
són ara: aqueixos són petits, per cosa los que hi eren
grans, més que u no n'hi ha avançat; los altros són morts
i alhora són estats substituïts. I jo en aquell temps
teniva lo pare que treballava amb els bous i el fill que
el teniva per treure pedra de dins del riu per fer aqueixes
cores.
Lo dissabte me deixava los bous, me
deixava, i un sac de palla i me dieva: “O Pi'!” “Senyor”.
“Si s'acosten en aquí, a la vora de la casa, demà n'hi
poses lo mig de sac i diumenge... —comptava lo dissabte—
diumenge —me dieva— hi poses lo resto, hi poses”. I així
ell se n'anava del dissabte a la tarda i tornava el dilluns
al maití. Amb els bous no hi pensava per arrés. Jo era
en aquí, era, viviva en aquí, viviva, i aqueix treball
l'hi feva amb plaier, sense ninguna com se diu de res,
sense interès.
Escomencen a coure aqueixos cacos, escomencen
a coure, i eren a pena a pena colorint, eren: los veieva
tenyint, los veieva, jo. Passava el sendedemà, passava,
i no ne veieva més. “La nit se tornen torna endrere aqueixos
cacos”, pensava. Jo, no era una fruita que coneixeva,
no era: coneixévem aquell fico venero, allò menut,
però cacos pròpio no ne coneixévem, no n'hi havia. Però
jo lo veieva tenyint, lo veieva, a la tarda. Passava el
sendedemà, passava, i no ne veieva. Porc món! La tarda
tenyiva i lo maití era torna verd! Per cosa lo caco té
això: basta que siguin colorits, si u ne'l tira cou en
casa. Així que era ja dos o tres diumenges, era, i no
ne reseixiva a ne tirar u d'aqueixos cacos, porc món!
Espera-te, que encara no és acabada. Una tarda, un diumenge
a la tarda, davall a dabaix, en aquella caseta que hi
és, petita, i hi teniva aqueix mig sac de palla, hi teniva.
Prenc aqueixa palla i la divid: un mig a una menjadora,
que els teniva a la part de damunt, a l'olivar, i lo mig
a l'altra menjadora; munt en aquí, munt, i li he dit a
ma muller: “Aió que mos n'anem on és Antonino la Parròquia”.
Teniva la casa en aquí a Santa Anna
xu Antonio la Parròquia, teniva. I així mos muntem
en allà. Só estat una hora, una hora i mitja, só estat.
Lego mos en davallem i m'afatx en aquell bancal, m'afatx,
i no veig els bous. I he fet: "Raio!, els bous no
hi són!" Davall a dabaix, davall, i he vist que els
bous no hi eren: "Va!, siguerà vengut xu Josep —he
pensat—; se n'ha pres los bous i forsis se'ls ha portats
a paixar en calqui olivar”.
Amb el caco no hi he pensat ni manco, no hi he pensat.
Fet està que me'n munt torna en aquí, tranquil·lo, sense
ninguna com se diu de res. Lo sendedemà al maití davall
a dabaix, davall. Aqueixa volta no mancava solament lo
que era colorint: n'hi mancava totes les faldes baixes
també. Oh, Madona de Vallverd!.... i com anem?
Ve la gent, ve (primer de posar mà muntaven
en aquí, muntaven): minyons, hòmens... I faç a aquellos
minyons: “Preniu aqueixos coves”.
Entr a dins d'aquella casa gran. He pres calqui quatre
o cinc coves, he pres, i he fet: “Davallem a dabaix, almanco
a els hi fer-lis-hi assajar, si no —he fet— aqueixa gent
no l'assaja ni manco enguany, no l'assaja”.
Me davall l'escala, me davall, i me
pos a ne tirar aqueixos cacos. A mig dels minyons hi era
també lo fill d'aqueix home, d'aqueix que s'acolliva el
carro. Lo primer que m'és vengut cuit, li he fet: “Té,
Antonie' —li he dit— menja-te aqueix que és cuiet, que
tanto si el pos a dins del cove s'esquitxa.
“No, xu Pi' —m'ha dit—, ne só estufo,
ne só. Lo babo mos n'ha portat un munto ahir anit, mos
n'ha portat”.
Lo fill, però... ingenu pròpio era!
Jo la com se diu mes gran... jo la daixò mes gran... per
a mi és estada aquella que jo he dit: “Sí. Té raó: té
família, té. Si no hi pensa el pare... Però, Madona de
Vallverd, sés ja dos mesos i mig treballant amb mi, sés
ja dos mesos i mig!” Possible, Madona de Vallverd, que
no hagi pensat a diure: “Aqueix se n'abija, aqueix ve
lo dia que se n'abija”. Com feva a no me n'abijar. Jo
só nat en campanya, só nat; no só nat avant-d'ahir.
Si ell era estat un altro home, fóra
dit: “O Pi', mira que m'he acollit dos cacos —per exemple—,
per portar a una criatura en casa” —dah!
Manco burlant si me n'hi fóra passat pel cap ami! Ma Jesucrist,
després que estava anant allarga allarga, primer se'n
tirava aquell que era colorit, després se n'ha tirat també
tota la part baixa, se n'ha tirat. Has comprès? I alhora,
m'ha capgirat, m'ha, i he fet: “Jesucrist!”
Lo maití he fet: “O si no, aqueixa gent
no ne men¬gen”. També per cosa, jo que me só escomençat
a abijar que aquest caco mancava cada dia, he fet: “Jesucrist,
tenc d'estar de guàrdia a dabaix, tenc d'estar, per aqueixos
dos arbres de caco”. I alhora un dia, al duenyo li he
dit: “Senyor France', perchè non li raccogliamo quelli
che stanno già incominciando a maturare —li he fet—:
to penso che sia una cosa che maturi in casa”.
I m'ha dit: “No, Pi', già maturano
in casa, però a me mi piaccio-no raccogliendolo dalla
pianta e mangiandolo —m'ha dit—/ ci ha un altro
gusto —m'ha dit—, ci ha. Epoi chi li tocca?
—m'ha dit—. A Roma ci sono lungo le strade le piante
di caco e non li tocca nessuno”. “Nia qui non siamo a
Roma —li he dit—, però”.
En aquí los maitins... lo maití los
minyons que passaven anant a collir oliva, pareixeva que
vegessin lampadines a damunt de l'arbre, pareixeva.
Jo estava a damunt de les espines, mi'!, a damunt de les
espines, per cosa dieva: "Madona de Vallverd, jo
estic tot l'any en aquí, estic, fent lo que hi és de fer,
tanta anys, i en un bell momento me ne'l prenen”.
Has comprès? Alhora, ja que és vengut
aqueix home, per cosa és arribat a l'hora que teniva de
posar mà, és arribat i m'ha dit: “Cosa?”
Voltes assai, lo maití, primer de fer
aquell treball, li feva atacar-li lo carro, li feva atacar-li,
i n'hi feva muntar-li pedra que traieven de dabaix mateix,
traieven. Hi havia una espècie de cava a dabaix. Traieven
aqueixa pedra per fer la paret al camí. Fet està que el
maití, quan és vengut, m'ha dit: “O Pi'! Cosa fem avui?”
Li he dit: “Arrés —li he dit—, avui, xu Josep. Avui se
pren los bous, s'ataca el carro i se'n vagi”. I s'és trobat
mal: “I per cosa?”. “Per cosa així n'aculli a on ne troba
altros, de cacos —li he dit—. Aqueixos ja basta que s'ha
acollit”.
No ha dit manco o, no ha dit! Se pren
los bous, se pren, i se'n va.
La nit, cosa m'ha fet aqueix home? M'ha
posat los bous a la part de damunt, a l'olivar. Jo a una
certa hora a ma muller he fet: “Tanca-te la porta, tanca-te”.
Jo teniva una cutxa, teniva, espinona, que era
així. Ix a fores, ne trec la collana d'aqueixa cutxa,
ne trec; aquella cutxa parteix envant i jo a fato. Arriba
a la caminera de damunt, a mitja caminera, i escomença:
“Bau, bau, bau, bau, bau!” I he dit: “Cosa té aqueixa
cutxa?” M'acost a costat, m'acost, i hi ha una capota,
hi ha, penjada d'un arbre a l'altro, a mig a mig de la
caminera que davalla a dabaix a l'iscla. I d'un arbre
a l'altro ha posat aqueixa corda i aqueixa capora enfilada
a dins, a braços oberts i a mig de la caminera així. Ell
havarà pensat que m'assustava allò. Só arribat en allà,
só arribat: he tallat la corda i m'he pres la capo¬ta.
Després só anat on eren los bous, los he destravats, me'ls
he portats a l'olivar del costaler, he obert la jaga de
Biduní, he obert, i els he espenyits a Biduní. “Demà te'ls
cerques!”
A la tarda és vengut, és vengut i m'ha
dit: “No és que hagis vist aquella capota, no, Pi'?” “Capota?
—he fet— I quala capota? —li he dit”. “Eh... una capota
que teniva”. “No siguerà aquella que ha deixat a la caminera,
no? —li he dit”. Mut, no ha dit manco un pel! (I l'hi
he tornada.) Alhora he fet: “Té —li he dit— porti-se-la,
ma no la posi més, no —li he dit—, però, per cosa la pròxima
volta —li he dit— no me la prenc amb la capota, no; a
la pròxima volta, me ferm a un tronc, me ferm, i ja que
ve lo fored a bala —li he dit—. Cosa creieva —li he dit—,
que m'assustava?”
I així que de la volta no mos havem parlat més. Manco
mal que és anat assenyatari allà a Sa Segada.
En aquí n'he vist de cada manera. Una
altra volta...
--------------------------------------------------------------------------------
1 Una parella de bous.
|
