Transcription
LA GUERRA I L'OLLA DE LA POMA
DE TERRA
Al temps de la guerra, hi havia aqueixa
pobra dona amb tanta criatures petites que no voliva anar
a se refugiar en campanya, per cosa lo marit era un home
gelós. Alhora teniva lo marit aquidrat a la milícia de
la contraaèria que esparava els aeroplanos que passaven
en alt. I dieva a la muller: “I per cosa tu vas en campanya?”
“Me'l diuen mos germans.” “Però no me n'importa: en allí
sola en campanya... tanta hòmens i foresters! Jo no vull
que hi va¬gis, jo no vull que hi vagis!”
Però la nit que han bombardat l'Alguer1,
s'era espargida la veu que un doctor alguerès —que se
dieva lo doctor Ballero— fossi entrat en contacte amb
la ràdio amb una estació anglesa, on havia acollit que
la nit foren bombardat l'Alguer. Aqueix home ha tret la
veu "Dieu, a tu, a tots, a tots, que esta nit bombardaran
l'Alguer”.
Alhora los boïnarjos, amb el carro,
tres, quatre boïnarjos, han atacat los carros, són passats
a les cases, a les cases coneixudes, però d'una a l'altra:
“Vosaltros per cosa voleu estar en aquí? Esta nit bombardegen
l'Alguer, aqueix palau, i moriu tots soterrats. Portau
les criatures en salvo!”
Alhora succeïva que al carro de bous
se seieva una dona que aguardava una criatura, una dona
vella que no reseixiva a caminar; carregaven calqui matalaf,
passaven a el prendre, calqui coixí, una flassada... Però
los minyons granets caminaven a peu amb les olles. Alhora
quasi tots les portaven, aqueixes olles que teniven l'ansa.
Alhora los minyons amb un bastó aganxat de l'u i de l'altro
enfilaven aqueixa olla amb l'ansa i a dintre hi eren les
provistes... tot lo de més era un poc de poma de terra.
Aqueixa dona, que era la cosina de la
mama, és anada ella també en campanya, d'amagat del marit,
per cosa les germanes l'han convincida: “Vine-te'n! Vine-te'n!”
“Antoni me baralla! Antoni no el vol! Antoni no el vol
que faci una vida així!” “I si te bombardegen i te maten,
no és pitjor?”
I l'han convincida. I alhora ella ha
dat als dos fills més grans aqueixa olla, que era amb
poma de terra, amb aqueix bastó enfilat a l'ansa. I caminaven
enrere del carro portant aquest pes i són anats amb una
flassada solament. Ella també s'és posada a costat de
la germana, ha sistemat les criatures i han aguardat en
campanya. La nit verament han bombardat l'Alguer, i lo
palau on estava ella, que s'avisava lo palau de l'Olmedo,
és caigut.
Després los comandants dels soldats,
quan han sabut que havien bombardat l'Alguer, als soldats
algueresos han dat lo permís d'anar on eren les famílies.
Calqui u és arribat amb el treno que encara partiva,
calqui u amb calqui autocar dels soldats posat a disposició
del comando. Quan arribaven a l'estació trobaven los hòmens
vells que dieven: "Mira, ta muller és a tal lloc,
ta muller és a tal lloc i ta muller és a tal lloc..."
Alhora refem-mos amb aqueixa parenta que teniva menester
de l'aigua. Mosaltros havem omplit les llames de la llet
totes d'aigua, les havem posades al carrossí, enrere,
lligades, i jo i el babo sem anats a portar-l'hi. Lo babo
se n'és anat en giro: parlava amb u, parlava amb l'altro,
i jo só arrestada a costat d'aqueixa xia mia, que feva
el foc per bullir la poma de terra per als fills. Improvisament
la veieva que ella mirava a un punt fix i jo també alhora
he mirat on mirava ella. També a mi me pareixeva lo marit.
I a ella se li és fermat lo respir, se li és: era com
encantada, com que fossi vist una visió que no era terrena.
L'expressió d'aqueixa dona era una cosa que a mi m'és
arrestada pròpio als ulls i al cor. Aqueix home s'acostava
i ella no se moieva. Però ella, quan ha decidit que era
lo marit, quan ha vist bé que era lo marit, ha pres aqueixa
olla, aqueixa olla que teniva d'omplir d'aigua per poguer
bullir la poma de terra, l'ha presa a mans, és anada verso
el marit i li ha dit: “Anto'! Mira! Sol això mos és arrestat
—manejant l'olla”. Lo marit li ha dit: “I les criatures?”
“Les criatures ja són salves!” “I alhora ja mos és arrestat
tot!”
Ecco! A mi aqueixa cosa m'ha
dat força als momentos tristos, als momentos de desconforts
aquest record me fa coratge...
--------------------------------------------------------------------------------
1 Lo 17 de maig de 1943.
|
