Corpus Bosch & Sanna

Ethnotext 3 (duration: 14:33)

Participants

Participant:
—Name: CAO
—Age: 69
—Profession: farmer

Transcription

 

LES DUES PERES I EL CARRETONER

Aqueixa era la pera santamaria. Aqueixa pera era una pera que en aquí a l'Alguer no coneixeva ningú, per cosa no n'hi havia. Agafa lo duenyo, Piretti, i fa venir deu arbres d'aqueixa pera santamaria, i a mi lo dia que són arribats m'ha dit: “Pi', queste dieci piante —i com eren embalades—, queste dieci piante te le metti dentro la tettoia1, te les poses a la tetoia, te les poses, i me les plantes diumenge —no és ell que miressi que era dia de festa, lo diu¬menge: jo dic que si era estat lo dia de Pasqua aquell home me fóra obligat el mateix—.” “I ne tens d'ésser gelós, per cosa no té de veure arrés ningú —m'ha dit—“. “Si calqui u te demana de hi donar-li estícols per inserir, dóna totes les altres qualitats que hi són, però no donguis aqueixa —m'ha dit—, no donguis, per cosa a l'Alguer no n'hi ha altra”.

I jo, porc infame!, com teniva de fer? Alhora hi havia un cunyat meu treballant en aquí, hi havia, casat amb la germana de ma muller, que era la bonànima de Josep Saiu, i li he dit: “Juse, tu me tens de fer un plaier —li he dit.” “Si és cosa de te fer...” “Aqueix home vol a hi posar-li d'aqueixos plantons de pera, diumenge”. Aquell m'ha mirat, m'ha: “Ih! —m'ha dit—. Si vol a els hi posar-lis-hi, lis hi posem —no ha fet ninguna com se diu, l'obscuredo, no ha fet”.

Lo diumenge al maití és vengut, havem fet lo bocí de la cora, havem fet, sem muntats en aquí, i en dos viatges ne'ls havem davallats a dabaix, que eren amb el pa de la terra, i posat havem aqueixos deu plantons. D'aqueixos deu plantons, dos han portat dues peres: una u i una l'altro, per cosa eren plantons inserits ja. Mosaltros aqueixa qualitat no la coneixévem, com a pera algueresa, diem així, no la coneixévem: era una pera nova per mosaltros. I portat han aqueixes dues peres. Jo ja que he vist que havien florit i havien ja triat, un dia li he dit al duenyo: “Senyor Francé, no sap una cosa?” “E cosa”. “Aquellos plantons de pera santamaria —li he dit—, tenen dues peres”. “Dawero?” “Sí, senyor”. “Aió, andiamo a vederle”.

Me'n fa davallar de la casa, me'n fa davallar, per mirar aqueixes dues peres —que amb tot eren com dos ciurons, eren: a pena a pena havien perdut la flor i havien triat—, content com una Pasqua! No hi havia dia que venguessi en campanya aqueix home, que no aniguessi a mirar aquelles ducs peres! Tanta era la il·lusió que teniva! I jo dieva: "Malaït l'hora, el “momento” que li he dit!"

Lego, temps de coure aqueixes dues peres, jo en aquí teniva el carretoner, que era un home gran. Teniva el cavall i una ramburana plena d'aigua posada a damunt del carro: ell obriva l'aixeta al plantó i desbuidava aqueixa tamburana d'aigua per amarar los plantons que hi eren posats a mig de l'olivar. Aquellos los havíem posat per cercar d'endreçar les tires, per cosa en aquí a aviso meu que han plantat a de nit, com los dits de les mans!

I alhora per cercar de combinar les tires i comprats aqueixos plantons (n'hi ha calqui tres-cents, de platons, comprars de l’Ente Sardo i trets de Maria Pia), los havíem plantats en aquí a Santa Anna: hi havíem fet un fos, un metro per un metro, omplit de terra... Ja hi era la bonànima de xu Emilio Matzoqueri, ja hi era, que la primera volta m'ha dit: “Així se sembra el pistatxo...” “I cosa tenc de fer, xu Emi', si vol així?” Lo duenyo m'ha dit quan jo li he dit: “Però, senyor Francé, mosaltros ja que posem aquest plantó a dintre d'un xacó que hi havem fet d'un metro, que l'omplim de terra i calzem a pena a pena aqueix pa de la raguina, o mantén lo sol del mes de juny —li he dit—, o aqueixos plantons en aquí morin tots, morin.

I contadini di Algbero —m'ha dit—, ve la dovete togliere dalla testa, ve la dovete togliere, dovete lavorare come dice il proprietario”. “Sí, senyor: il contadino di Algbero lavora come dice il proprietario —li he dit—, però recordi-se'n que ansis que entendre... —perquè m'ha dit: "Le radici del piantone devono sentire il suono della campana". “No, senyor: entenen lo sol del mes de juny, del mes de juliol i del mes d'agost també! —li he dit”.

Oh, i per diure, amb aqueix compte d'aqueixes dues peres, ve lo dia, ve, que aqueixes dues peres són cuites. Jo cada dissabte, després menjat, me teniva de seure en bicicletta, davallar a l'Alguer i retirar la paga dels hòmens que teniva treballant. Anava en allà, hi portava la llista i li dieva: "Mi', tal home ha treballat tanta jornades, a tant fa tant; tal home ha treballat tanta jornades, a tant fa tant". Si teniva dona, lo mateix; si teniva bou llaurant, la mateixa cosa; si teniva hòmens netejant, era altro tant. Arretirava tot jo, arretirava.

Si no que lo dia, ja que só arribat, he fet: “Senyor Francé—li he dit—, aquelles dues pe¬res són cuites. Cosa vol? Que ne lis hi tiri i lis hi porri, o veniu vosaltros?” “No, no, lasciale stare! —m'ha dit—.” “Questa sera veniamo noi e ce le mangiamo in campagna”.

Com que fossin tengut de menjar dos “nuedos2”! I en tot eren dues peres, eren. I ja que veniva ell, la muller, la cunyada i el germà, eren ja en quatre. Qui les teniva de menjar-les, aqueixes dues peres? “No, no, questa sera veniamo in campagna e ce le man¬giamo in campagna”. I jo he fet: “Ja feu bé...!”

Bé, munt en casa, munt, i só davallat rect a dabaix, que hi teniva la gent treballant, hi teniva. Arrib en aquellos arbres, arrib, i no veig més les dues peres! Si havia tengut, si havia trobat de me fer un fos, me'l fóra fet arrajat. "Txess!, i com se fa?" Alhora, primer de tots aganx a Gianni, a mon nebot; després aganx a xu Joan la Xonca, que el teniva treballant en aquí, i li he fet: “Diu-me una cosa —li he dit a Gianni—: tu acostat a costat d'aquellos arbres de peres, d'aquelles dues peres, te sés?” I m'ha dit: “No babai Pi' —era criatura, era”. “No, babai Pi' —m'ha dit”. “Porc món! —he fet”. “I a ningú haveu vist?” “Mi', que ja li diu xu Joan”. “I cosa me té de diure xu Joan?”

Alhora corr on és xu Joan, xu Joan la Xonca, i faç: “Xu Joan —li he fet—, digui-me una cosa —li he dit—: qui és davallat a dabaix avui?” “Per cosa? —m'ha dit”. “Per cosa hi manquen aquelles dues peres”. I m'ha dit: “Mira que no te ne les hagi preses Josep, lo carreroner. Per cosa a migdia és volgut davallar a dabaix que teniva d'acollir la poma d'en terra per donar al cavall, i si com li he dit que tu tenives los porcs per donar la poma, m'ha dit que el cavall també era del duenyo”.

Jo vaig en allà, i ja era ver: la poma de l'arbre de costat mancava. I he pensat: "Quan se n'ha acollit la poma, se n'ha acollit també la pera!"
M'acost a costat d'aqueix home, per cosa era un home gran, era (teniva dos fills guàrdies municipals, teniva, xu Josep Esfrondateulades). M'acost a costat d'aqueix home i li he fet: “Xu Josep, miri si ha fet l'esballo —li he dit— de prendre aquelles ducs peres. Faci el plaier —li he fet—: dongui-me-les, que jo vaig en allà i les hi pos en terra i li dic magari que ne són caigudes”.

“Vés! Minyó...! I vols que jo me fossi atrevit, me fossi, a te tocar la pera! No sé com...!”

Mama mia estimada! Jo he baixat els codos (era un home gran, de front a mi). Jo he baixat els codos, he baixat, i he fet: "Madona santíssima! I com faç amb aqueixes dues peres, ara?"

Me'n munt en casa, me'n munt, pròpio desesperat. I ell era amarant enrere de la casa, era, que hi havia una “estrixa” de terra, hi havia. Jo hi havia posat plantons de préssec, hi havia posat; i alhora los havia tots descalçats i hi tirava l'aigua, hi tirava, i ell anava i desbuidava la tamburana de l'aigua en aqueixos plantons.

Ne ve lo duenyo, ne ve. Teniva una cinc-cents, teniva, familiar, alhora (la sobreestructura de la màquina era de taula, com una espècie de jardineta). Ne munta en aquí, ferma a la plaça de la casa, ferma. Jo, com és just que Déu és al cel, no sabiva si anar envant o anar enrere. No m'aguantaven més les anques, no m'aguantaven! A quan me fa: “Pino!” “Senyor, senyor Francé”. “Vieni un po' qua”. I m'acost tremola tremola. Arrib a costat: “Bona sera, senyor Francé”. “Buona sera. Aió, andiamo giti, andiamo a prendere quelle due pere”.

Me posa la mà a l'espatla. He tengut lo coratge de fer cinc o sis metros, no de més. Després me só fermat, me só, i li he dit: “Escolti, senyor Francé: aquelles dues peres... —jo li he dit— no hi són més...

Mama mia estimada. Tra!, que era un home que no entrava a la porta, no entrava. Mai fossi dit! Les venes del coll se li són fetes així, se li són fetes. “Qui in Algbero non bisogna mettere nien te! Male-detto chi fa questo, chi fa quell'altro... pum, pam!”

Però li he fet: “Senyor, hi eren finsamenta aqueix maití, senyor Francé, hi eren. “Ma possibile... pum!”

Basta! He fet una com se diu jo: no compreneva més arrés, no compreneva. A l'últim, pròpio d'instint, mi', pròpio de mala com se diu, li he fet: “Faci cl plaier —li he dit—: avisi-se lo carretoner, avisi-se. “E perché”. “I provi a se l'avisar-lo —li he dit”. “Juse! —se dieva Josep, se dieva”. Juse! —la veu se siguerà entesa forsis a dabaix a la Passejada, se siguerà”. “Juse!” “Senyor!” “Vine en aquí!”

Aqueix deixa el cavall en allà, deixa, i parteix. Jo pas de dins de la casa, pas, arrib en allà, xac la mà sota el cove del carro3, prenc la jaqueta... i les dues peres hi havia a dins de la màniga de la jaqueta! Era lligada la màniga de la jaqueta i les dues peres a dintre. I ne port la jaqueta i tot, ne port, on era el duenyo, i he fet: “Mi', a les veu on són les dues peres?” “Vai, prendi il carro! —m'ha dit”.

Vaig en allà, prenc lo carro, prenc, ne'l port en aquí a la plaça de la casa; lo duenyo ha agafat aquell home, l'ha posat a damunt del carro i ha fet: “Non farti piu vedere a Sant'Anna —li ha dit”. “Quando c'è qualche cosa da fare prendiamo un carro a paga —m'ha dit—; lui non ci viene più”.

No ha fet més passar-lo en aquí! Després d'un parell d'anys se n'és anat, se n'és (era ja home gran), però en aquí no ha fet més passar-lo.
Quan se n'estava anant amb el carro dieva “Lo dic a mos fills, lo dic, que te faç denunciar, te faç! Mataresu!”

Vattene via! —A tiquírrius ne l'ha portat finsamenta a dabaix, ne l'ha portat—. Vattene via”. “A el veu —he fet— la pera on era anada...?”

No mos agradava, la veritat, ni a mi ni a ma muller. Però per fer-la jo aqueixa figura...! Si li he dit: “Si l'ha presa vostè, dongui-me-la. Jo la pos en allà torna, en terra. Faç veure que n'és caiguda. De pera, n'hi donc altra, n'hi donc —que n'hi havia altra qualitat, n'hi havia”.

Com feva quan veniva per exemple el temps de la pruna, quan m'és capitat de collir dos o tres quilons de pruna: "Té, porti-se'n en casa”. Anava aqueix carretoner on és l'altro home que el duenyo teniva en una altra campanya, a Nieddu: “Pino m'ha donat una cistella de pruna... Pino m'ha donat un cove de pruna...”

Un dia acapita que m'envien en allà, m'envien, per fer un poc d'inseridures, a un vivaio de metles que hi havia. I el factor que era en allà —que després era un home gran: la bonànima de xu Josep Rafel Coronzu, que és mort que teniva calqui noranta-cinc anys, teniva—, m'ha dit: “Diu-me una cosa, Pi' —m'ha dit—: pruna assai tens a Santa Anna?”

Jo me só girat i l'he comprès lego però, l'he comprès. Jo me só girat i li he dit: “Xu Josep Rafel —he fet—, pruna...?, eh..., són plantons que són venint a pena a pena. No el sap —li he dit—: qui ne té vuit, deu quilons, quinze quilons... Amb el temps..., natural, la pruna és una cosa que carrega, mi' si és una cosa que carrega!” “I com aquest mataresu de carretoner m'ha dit que li has donat una cistella de pruna?” I alhora li he dit la veritat: «No senyor —li he dit—: ell era amarant en allà, l'he vist que pareixeva un home prenyat, pareixeva, i alhora li he dit: "Dongui-me un mocador —li he dit—, dongui-me, que li acull dues prunes." Li havaré donat, no sep, dos, tres quilons de pruna, li havaré donat. Què vol que hi estigui a dins d'un mocador?» I ell m'ha dit: “Brut mataresu! A no te figuis, aquell és un delinqüent d'home!” “Eh! —he fet—, per s'acollir dues prunes...! Si també se les fossi acollides... però no que lis hi hagi donades jo. Si també se l'ha acollida, jo no puc ésser sempre atacat a enrere d'ell. Jo só fent u de treball i ell n'està fent un altro, n'està fent, no puc estar en allà mirant el que fa i el que no fa”.


--------------------------------------------------------------------------------

1 La tetoia és una casa tapada en alt i oberta a sota on se poden posar los “vitel•los”, los conills, los cavalls; hi pot ésser també lo paller. Al contrari, lo cuïli és una casa de pastor on hi ha ovelles, i també cabres.

2 Dos bous petits.

3 Alhora, me n'arrecord, los carretoners a sota del carro teniven lo cove, teniven: se hi posaven la jaqueta, se hi posaven lo pa...