Corpus Bosch & Sanna

Etnotestu 4 (tempus: 13:19)

Sos chi partètzipant

Su chi partètzipat:
—Nùmene: CAO
—Edade: 69
—Traballu: massaju

Trascritzione

LOS CACOS I EL BOÏNARJO

Una altra volta... —n'hi recont una altra, dat que m'ha posat en voga, m'ha posat—. Era un altro home que teniva treballant, reomplint una iscla, que se dieva Josep Pitzulí.

N'havíem tret una tira d'arbres d'oliva de l'olivar: la primera tira, la tira que era més a costat al fruiter, on hi havia a pena a pena una escarpada. En allà xapaven los hòmens i després hi passava un ju1 amb una ruspa d'aqueixes a mà: lo boïnarjo portava els bous amb els rainaius a mans i jo teniva la ruspa i l'ompliva de terra; entràvem a dins de l'iscla i desbuidàvem. Primer de reomplir-la, l'havíem feta tota a cores: hi havíem feta la cora central, posades les dues pedres per damunt posar-li la cobertina (los minyons traieven pedra de dins del traïnu del riu i jo assatiava aqueixa pedra). Però endemés a fer la cora central n'hi havia una cada quinze metros: un drenatjo era, en manera que l'aigua que embocava el carrer se'n fossi anada a dins d'aqueixes cores.

Oh, cosa succeeix? Succeeix que, una volta que era fet aqueix treball, hi era Pitzulí que teniva los bous i los ha deixats en aquí a Santa Anna. Aqueix home teniva los bous que estaven omplint l'iscla i hi havia los arbres del caco. N'hi havia quatre alhora, d'arbres de caco, ma grans però, no com aqueixos que hi són ara: aqueixos són petits, per cosa los que hi eren grans, més que u no n'hi ha avançat; los altros són morts i alhora són estats substituïts. I jo en aquell temps teniva lo pare que treballava amb els bous i el fill que el teniva per treure pedra de dins del riu per fer aqueixes cores.

Lo dissabte me deixava los bous, me deixava, i un sac de palla i me dieva: “O Pi'!” “Senyor”. “Si s'acosten en aquí, a la vora de la casa, demà n'hi poses lo mig de sac i diumenge... —comptava lo dissabte— diumenge —me dieva— hi poses lo resto, hi poses”. I així ell se n'anava del dissabte a la tarda i tornava el dilluns al maití. Amb els bous no hi pensava per arrés. Jo era en aquí, era, viviva en aquí, viviva, i aqueix treball l'hi feva amb plaier, sense ninguna com se diu de res, sense interès.

Escomencen a coure aqueixos cacos, escomencen a coure, i eren a pena a pena colorint, eren: los veieva tenyint, los veieva, jo. Passava el sendedemà, passava, i no ne veieva més. “La nit se tornen torna endrere aqueixos cacos”, pensava. Jo, no era una fruita que coneixeva, no era: coneixévem aquell fico venero, allò menut, però cacos pròpio no ne coneixévem, no n'hi havia. Però jo lo veieva tenyint, lo veieva, a la tarda. Passava el sendedemà, passava, i no ne veieva. Porc món! La tarda tenyiva i lo maití era torna verd! Per cosa lo caco té això: basta que siguin colorits, si u ne'l tira cou en casa. Així que era ja dos o tres diumenges, era, i no ne reseixiva a ne tirar u d'aqueixos cacos, porc món!
Espera-te, que encara no és acabada. Una tarda, un diumenge a la tarda, davall a dabaix, en aquella caseta que hi és, petita, i hi teniva aqueix mig sac de palla, hi teniva. Prenc aqueixa palla i la divid: un mig a una menjadora, que els teniva a la part de damunt, a l'olivar, i lo mig a l'altra menjadora; munt en aquí, munt, i li he dit a ma muller: “Aió que mos n'anem on és Antonino la Parròquia”.

Teniva la casa en aquí a Santa Anna xu Antonio la Parròquia, teniva. I així mos muntem en allà. Só estat una hora, una hora i mitja, só estat. Lego mos en davallem i m'afatx en aquell bancal, m'afatx, i no veig els bous. I he fet: "Raio!, els bous no hi són!" Davall a dabaix, davall, i he vist que els bous no hi eren: "Va!, siguerà vengut xu Josep —he pensat—; se n'ha pres los bous i forsis se'ls ha portats a paixar en calqui olivar”.
Amb el caco no hi he pensat ni manco, no hi he pensat. Fet està que me'n munt torna en aquí, tranquil·lo, sense ninguna com se diu de res. Lo sendedemà al maití davall a dabaix, davall. Aqueixa volta no mancava solament lo que era colorint: n'hi mancava totes les faldes baixes també. Oh, Madona de Vallverd!.... i com anem?

Ve la gent, ve (primer de posar mà muntaven en aquí, muntaven): minyons, hòmens... I faç a aquellos minyons: “Preniu aqueixos coves”.
Entr a dins d'aquella casa gran. He pres calqui quatre o cinc coves, he pres, i he fet: “Davallem a dabaix, almanco a els hi fer-lis-hi assajar, si no —he fet— aqueixa gent no l'assaja ni manco enguany, no l'assaja”.

Me davall l'escala, me davall, i me pos a ne tirar aqueixos cacos. A mig dels minyons hi era també lo fill d'aqueix home, d'aqueix que s'acolliva el carro. Lo primer que m'és vengut cuit, li he fet: “Té, Antonie' —li he dit— menja-te aqueix que és cuiet, que tanto si el pos a dins del cove s'esquitxa.

“No, xu Pi' —m'ha dit—, ne só estufo, ne só. Lo babo mos n'ha portat un munto ahir anit, mos n'ha portat”.

Lo fill, però... ingenu pròpio era! Jo la com se diu mes gran... jo la daixò mes gran... per a mi és estada aquella que jo he dit: “Sí. Té raó: té família, té. Si no hi pensa el pare... Però, Madona de Vallverd, sés ja dos mesos i mig treballant amb mi, sés ja dos mesos i mig!” Possible, Madona de Vallverd, que no hagi pensat a diure: “Aqueix se n'abija, aqueix ve lo dia que se n'abija”. Com feva a no me n'abijar. Jo só nat en campanya, só nat; no só nat avant-d'ahir.

Si ell era estat un altro home, fóra dit: “O Pi', mira que m'he acollit dos cacos —per exemple—, per portar a una criatura en casa” —dah!
Manco burlant si me n'hi fóra passat pel cap ami! Ma Jesucrist, després que estava anant allarga allarga, primer se'n tirava aquell que era colorit, després se n'ha tirat també tota la part baixa, se n'ha tirat. Has comprès? I alhora, m'ha capgirat, m'ha, i he fet: “Jesucrist!”

Lo maití he fet: “O si no, aqueixa gent no ne men¬gen”. També per cosa, jo que me só escomençat a abijar que aquest caco mancava cada dia, he fet: “Jesucrist, tenc d'estar de guàrdia a dabaix, tenc d'estar, per aqueixos dos arbres de caco”. I alhora un dia, al duenyo li he dit: “Senyor France', perchè non li raccogliamo quelli che stanno già incominciando a maturare —li he fet—: to penso che sia una cosa che maturi in casa”.

I m'ha dit: “No, Pi', già maturano in casa, però a me mi piaccio-no raccogliendolo dalla pianta e mangiandolo —m'ha dit—/ ci ha un altro gusto —m'ha dit—, ci ha. Epoi chi li tocca? —m'ha dit—. A Roma ci sono lungo le strade le piante di caco e non li tocca nessuno”. “Nia qui non siamo a Roma —li he dit—, però”.

En aquí los maitins... lo maití los minyons que passaven anant a collir oliva, pareixeva que vegessin lampadines a damunt de l'arbre, pareixeva.
Jo estava a damunt de les espines, mi'!, a damunt de les espines, per cosa dieva: "Madona de Vallverd, jo estic tot l'any en aquí, estic, fent lo que hi és de fer, tanta anys, i en un bell momento me ne'l prenen”.

Has comprès? Alhora, ja que és vengut aqueix home, per cosa és arribat a l'hora que teniva de posar mà, és arribat i m'ha dit: “Cosa?”

Voltes assai, lo maití, primer de fer aquell treball, li feva atacar-li lo carro, li feva atacar-li, i n'hi feva muntar-li pedra que traieven de dabaix mateix, traieven. Hi havia una espècie de cava a dabaix. Traieven aqueixa pedra per fer la paret al camí. Fet està que el maití, quan és vengut, m'ha dit: “O Pi'! Cosa fem avui?” Li he dit: “Arrés —li he dit—, avui, xu Josep. Avui se pren los bous, s'ataca el carro i se'n vagi”. I s'és trobat mal: “I per cosa?”. “Per cosa així n'aculli a on ne troba altros, de cacos —li he dit—. Aqueixos ja basta que s'ha acollit”.

No ha dit manco o, no ha dit! Se pren los bous, se pren, i se'n va.

La nit, cosa m'ha fet aqueix home? M'ha posat los bous a la part de damunt, a l'olivar. Jo a una certa hora a ma muller he fet: “Tanca-te la porta, tanca-te”. Jo teniva una cutxa, teniva, espinona, que era així. Ix a fores, ne trec la collana d'aqueixa cutxa, ne trec; aquella cutxa parteix envant i jo a fato. Arriba a la caminera de damunt, a mitja caminera, i escomença: “Bau, bau, bau, bau, bau!” I he dit: “Cosa té aqueixa cutxa?” M'acost a costat, m'acost, i hi ha una capota, hi ha, penjada d'un arbre a l'altro, a mig a mig de la caminera que davalla a dabaix a l'iscla. I d'un arbre a l'altro ha posat aqueixa corda i aqueixa capora enfilada a dins, a braços oberts i a mig de la caminera així. Ell havarà pensat que m'assustava allò. Só arribat en allà, só arribat: he tallat la corda i m'he pres la capo¬ta. Després só anat on eren los bous, los he destravats, me'ls he portats a l'olivar del costaler, he obert la jaga de Biduní, he obert, i els he espenyits a Biduní. “Demà te'ls cerques!”

A la tarda és vengut, és vengut i m'ha dit: “No és que hagis vist aquella capota, no, Pi'?” “Capota? —he fet— I quala capota? —li he dit”. “Eh... una capota que teniva”. “No siguerà aquella que ha deixat a la caminera, no? —li he dit”. Mut, no ha dit manco un pel! (I l'hi he tornada.) Alhora he fet: “Té —li he dit— porti-se-la, ma no la posi més, no —li he dit—, però, per cosa la pròxima volta —li he dit— no me la prenc amb la capota, no; a la pròxima volta, me ferm a un tronc, me ferm, i ja que ve lo fored a bala —li he dit—. Cosa creieva —li he dit—, que m'assustava?”
I així que de la volta no mos havem parlat més. Manco mal que és anat assenyatari allà a Sa Segada.

En aquí n'he vist de cada manera. Una altra volta...

 

--------------------------------------------------------------------------------

1 Una parella de bous.